si no et retorna a casa


Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara 
escriure és esperar-te.
Mireia Calafell, "Encara", Tantes mudes
escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Res del que he escrit no t'ha retornat a casa. Res del que escric no et retorna ja. Em sobra un llibre sencer i em falta la llet de civada que m'escalfaves en un cassó cada vespre perquè m'adormís tranquil·la. Em sobren la pena i el fred, aquesta nit. I totes les paraules que escric per espolsar-les.

Comentaris

Manuel (Vic) ha dit…
Hola Sónia,

Crec que tot el que escrius te la retorna i es quedarà amb tu per sempre. No deixi d'escriure. No deixis d'escriure-LA.

Bona revetlla i bon 2015. Salut i il·lusió.

31 de desembre de 2014, a les 7:05
Anònim ha dit…


*

¿on és la vida
rere un mirar perdent-se,
on no hi ha petja?
(si el verb era al principi,
pel vers la vida torna)

*
2 de gener de 2015, a les 0:12
Albert Gavaldà ha dit…
No podria afegir-hi res que no em digués que tot sobra en aquest comentari si pretengués tocar el que no sé. Hom pot sempre, em aquests casos, parlar per boca d'altri. Ara he recordat allò que digué Rilke en algun lloc, que ara no puc citar literalment, una cosa així com que hi ha alguna zona de nosaltres d'on no pot sortir cap mot, perquè mai cap mot no hi ha penetrat. Al final, tanmateix, res no torna mai, si la casa és el 'defora'. Però de la casa que ets tu i som nosaltres, res no en marxa mai. Ni amb l'oblit.
3 de gener de 2015, a les 3:32
Lita ha dit…
És preciosa l'entrada Sònia. Sentir així hauria de ser un consol per l'amor. T'envio una forta abraçada.
22 de novembre de 2015, a les 12:19
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació