salvar-se

Ibar Ricardo Morgado

per fer la truita, em deies, s'han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M'ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra --emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s'han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adéu i hauria d'arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre't fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m'hi fins al moll de l'os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m'ha tornat a fer por cap trencadissa. I a la vida, ja vam dir-ho, no hi hem vingut a passar-hi de puntetes.   

  

Comentaris

Maria Gaetana A. ha dit…
Anònim(a) amic(ga) dels haikús,

Fa molts dies que no dius res. No desitges encadenar algun qualsevol dels haikús que m’has ensenyat a fer? Deixo una llavor petita, si la vols: “fer del gel cristall”. Mentrestant, plego. Has estat un mestre generós. Gràcies.

Maria Gaetana Agnesi, bruixa d’Agnesi.
23 de desembre de 2014, a les 6:36
Maria Gaetana A. ha dit…
Els deures, és clar...

Fonoll de marge,
pagat amb besos absents.
La tendre forja
on gel i estelles punyents
es fan cristall dolç i ardent.
23 de desembre de 2014, a les 14:11
Anònim ha dit…


*

aquells qui estimo,
la vida, que m'estimo:
com cal passar-hi?

*
26 de desembre de 2014, a les 23:39
Maria Gaetana A. ha dit…
:)
27 de desembre de 2014, a les 9:43
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació