La vida té vida pròpia

Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Tan cert, ja ho veus: encara  escriure és esperar-te. Mireia Calafell, "Encara",  Tantes mudes escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa . Res del que he escrit no t'ha retornat a

Bufa de nord i penses en ella , que es ficava pedres menudes a la butxaca perquè no se l'emportessin les ràfegues imprevistes. I en ella , en el seu vent amenaçador que fa espetegar les branques dels arbres vora la casa i l'obliga a cercar refugi dins la cuina. Ha plogut tota la nit. T'has llevat amb la humitat enganxada als ossos i als pulmons i amb la tramuntana, implacable, espetegant contra els vidres de la finestra. A tu també et fa por el vent, que s'endú les cases de palla i de fusta i obre la porta als llops. Et fa por també, com a elles, com a la petita, que de seguida que bufa un poc ja es busca la caputxa i es tapa fins al nas, no m'agrada el vent , xiscla, mig plorant, i es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d'aguantar-la --potser també hi té pedres que l'aferren a la terra--, i reprèn el pas amb el posat sorrut i més decisió encara. quan dic no és que no, i quan dic que sí, és que sí , et va dir ahir, de cop i vo

He trobat Déu  sota el presseguer del pati. Sostenia amb una mà l'escaleta de fusta repenjada al tronc. Somreia, crec. Avui tampoc no m'hi he atrevit. "La casa dalt de l'arbre",  I Déu en algun lloc no em vaig atrevir mai a pujar a la casa de dalt de tot de l'arbre, ni a llençar-me amb la tirolina del pati de l'Esplai després d'haver fet esperar una bona estona la llarga filera de nens que s'esperaven. Tampoc no vaig gosar demanar a l'escola que volia jugar a futbol encara que no hi hagués equip de nenes, ni dir-li a la monitora dels cabells rinxolats que hi havia moltes nits que somiava amb els seus ulls verds i el seu somriure. No em vaig atrevir a dir no quan em calia dir no. A tancar la porta i sortir a la intempèrie quan a casa s'acabava de fer miques tot el que jo havia estat, tot el que era. A dir-li de paraula el que vaig escriure a la barra del seu bar una nit estranya de fred i lluna plena. A travessar l'oceà

passa lenta la tarda entre els pollancres del crepuscle. convoque els mots i els silencis i al llarg del poema s’esmuny la paraula fosca, la paraula que només es pot dir a frec de llavis. parla’m. digues: el meu silenci és un riu d’aigües fosques cap a tu.  (...) Anna Montero Fotografio cada racó dels camins sabuts de l'illa només perquè els vegis tu, que no hi ets, que et voldria, que et faria l'amor cada vespre si fossis aquí. No aprenc, ja ho veus, a fer anar la vida sense condicionals, i desaprenc tossudament a demanar poc. Torno a voler-te cada matí com si fossin possibles els esmorzars amb tu sota aquest porxo i les passejades en bicicleta a la vora del mar. Torno a voler-te cada vespre mentre els nebots juguen i la germana surt amb mi a fumar una cigarreta i a acompanyar-me els neguits. Et vull i dolc i mentrestant t'envio versos que no són meus perquè no trobo encara les paraules del desig, les paraules de l'amor --perquè m'estic avesant a

per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar. * * * * Per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat. Marilia Samper , L'ombra al meu costat els vam trencar tots. Els ous, vull dir. Per fer la truita. I des que no hi ets, no sé dir-te si el que en va sortir després van ser uns ous remenats o si se'm va cremar l'invent a la paella. Menjo sopes, en tot cas, encara amb el record recent d'una abraçada,  Fes-me el favor de ser feliç ,  i sec amb la germana al porxo de l'hortal com aquell vespre d'estiu   vaig seure amb tu, i ella em posa emplastres de trementina damunt del txakra del cor. No hi ha judicis sumaríssims amb condicionals eterns, no hi ha imperatius impacients ni odioses perífrasis d'obligació. Hi ha un lloc per a mi en la seva vida, amb tot el que puc donar i amb el que no. Sobretot, potser, amb el que no --amb les ferides que no tan

Ibar Ricardo Morgado per fer la truita, em deies, s'han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M'ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra --emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s'han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adéu i hauria d'arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre't fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m'hi fins al moll de l'os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m'ha tornat a fer por cap trencadissa. I a

Foto: Rosa Carbó Tinc a les mans tota l'aigua d'ahir, tots els arbres d'avui. I Déu en algun lloc tornar lentament i suau com si mai no haguérem marxat Anna Montero , Serenitat de cercles Tornar a les fulles verdes contra la boira, a les branques dels arbres retallades en el cel. Tornar a l'illa, a la casa amb barreres de fusta a l'entrada on un dia vas imaginar que hi podies morir --que hi podies néixer. Tornar als esmorzars al balcó, al sol d'hivern. Tornar a la mare -- te quiero mucho, poquito, nada --, sense dolor. Tornar al cos com qui recompon un gerro trencat perquè no vol llençar-lo encara, perquè prefereix aprendre a estimar-ne les esquerdes, els pedaços que ja no encaixaran mai més de manera perfecta --perquè el vol, simplement, perquè és seu. Tornar al nus reconcentrat del teu desig, l'ou de fusta que tanques ben fort dins del pun y i amagues darrere l'esquena. Tornar, deia la poeta, com si mai no haguéssim marxat. I trobar-h

Jedediah Laub-Klein i aquest cop els comiats són una porta oberta de bat a bat, amb tot el sol a dins de casa i un balancí al porxo. Darrere hi ha els llibres, i un projecte que estimes des que el vas veure néixer, i unes companyes inoblidables. On ets ara, no es desmunten a trossos ni els envans ni les teulades, ni s'escrostona el guix de les parets, i la barana del balcó torna a sostenir-te. Al davant, no hi ha ni deserts ni oceans infinits per travessar. Aquest cop hi ha agraïment, miracle, regals, rumbes i desig, amor a les puntes dels dits, equilibris il·lusionats damunt les cordes fluixes de la vida. Avui no hi ha vertigen, no hi ha buit, no hi ha pànic. Hi ha el cor, que et duu de dret a les aules, de dret al nucli del teu desig, de dret a la textura gairebé tangible dels teus somnis. En la vida hay que saber estar , et deien avui, que la vida ya sabemos cómo es . I seguim. Seguim.

plorar, potser, pel jo perdut, per l'ànima perduda i en yorada d'aquest cos, que es sap vençuda. "Cos meu", Non si male nunc cinc minuts més tard comença el drama d'estimar. I no saps què és més verge: si el teu cos o el teu cor perquè els dos et fan mal. Cèlia Nolla tots dos, deia ella. Quan estimes. I ara penses, encara més quan no estimes. Que el cos cal preservar-lo perquè no acabi esquitxant de fang brut tots els racons de l'ànima. Cal assumir-lo com és --com l'han fet--, petit, desconfiat, sensible, que no pot exposar-se. Que necessita un espai segur. Que demana que el coneguin, que l'acceptin, que s'arrisquin a la vacil·lació i al desconcert les primeres vegades que s'hi acostin. Que no el qüestionin. Que no perdin la paciència. Que l'estimin, suposo. Encara que sigui la primera i l'última vegada que s'hi passegen. Que no se't quedi descol·locat. Estrany. Trist. Que el desig del començament no es f

Amigues, amics, Avui, després de mesos d’espera, hem tingut molt bones notícies de Serveis Socials. Estic emocionada i no puc deixar d'agrair-vos tot el suport que ens heu donat, a mi i a la meva família, en tot el procés que hem viscut els darrers anys, directament o indirectament, presents de cos o d'esperit, des de l'altra banda de l'oceà o des d'enllà dels Pirineus, des del País Valencià i des de tots els racons del Maresme, el Vallès i anar sumant. Gràcies per l'amor, per la companyia, per les abraçades. Gràcies pel Reiki, per les passejades, pels correus electrònics, per les trucades. Gràcies per escoltar-me(-nos), per llegir-me(-nos), per ajudar-me(-nos) quan els problemes pràctics semblaven irresolubles. Gràcies per les escapades a Arbúcies, per les escapades a Tolosa, per les escapades al Montseny, per les escapades al mar. Gràcies pels relats de lesbianes amb final feliç, per les Festes Feministes que ens empoderen, gràcies pels versos i la

Aminimanda Vecino Dios, si a veces te molesto con duros golpes en las noches largas, es porque apenas te oigo respirar y sé que siempre estás solo en tu cuarto. (...) R. M. Rilke , El libro de las horas     hauries escollit la casa de fusta, i el llop hauria bufat i bufat i bufat, i al capdavall l'hauria fet caure a terra. I tu hauries fugit bosc endins i n'hauries construït una altra, també de fusta. Sempre de fusta. Encara que hagués de tornar el llop. Perquè la palla se't fica dins la roba i et fa ferides petites a la pell de les mans. Perquè els maons són freds i et fan encara més costa amunt aquests hiverns sense mare. Hauries tornat a escollir una casa de fusta, amb un envà prim entre les dues cambres, per escoltar el so buit que fan de nou els teus cops amb els artells --un, dos, tres, cinc-- i el silenci de després, sense aire, i la resposta --un, dos, tres, cinc--, un sóc aquí , un hi seré sempre . Que la família, diuen alguns, és la que esc

Daniel Ochoa de Olza ( El País , 09.12.14) ens besarem i ens tornarem a besar. Als burger kings, als carrers que envolten les catedrals, a les avingudes de totes les ciutats. Ens besarem i ens tornarem a besar, sota els ponts antics, darrere les persianes, davant del portal de casa, damunt de les teulades. Ens besarem a dins dels cotxes i fora dels armaris, a la terrassa d'un edifici d'oficines i vora les màquines de cafè, a l'infern dels suburbis i al cor d'un bosc nevat , de cara al mar i d'esquena a les muntanyes. Ens besarem perquè sí, perquè també, perquè abans no podíem, perquè podem avui, perquè volem poder  demà . Ens besarem i ens tornarem a besar, amb gust de tabac i sucre entre les dents, amb llavis tallats, llengües amb pírcings, genives vermelles i galtes esblanqueïdes. Ens besarem amb amor i amb desig, amb amor solament, únicament amb desig, amb ganes de jugar i amb ganes de riure, ens besarem perquè sí i perquè també, perquè ahir no, perquè demà

no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió "Con la frente marchita", J. Sabina qui t'ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d'una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix, a les roques de l'espigó. Tan a la vora l'una de l'altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig.  Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i f eia olor d'espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure --de tot el que tu anhelaves les tardes d'hivern ventoses i fredes vora la mar bruta

kaboompics Avui m'he acabat el licor que vas regalar-me abans de l'estiu. La resta, l'he compartida únicament amb persones que estimo com a mínim tant com a tu, i només en moments molt especials, com correspon als beuratges exquisits que es regalen amb amor. Els dos o tres dits que quedaven els havia reservat per a mi. Per a alguna nit com aquesta, de silenci a les habitacions de casa, de lluna gairebé plena al balcó, d'endreça i retrobament amb els espais i amb la soledat benvinguda i ben-volguda. Una nit de festa a fora i recolliment a dins, no programada, un nit que sabia que vindria a trobar-me com em vénen a trobar darrerament les coses importants. Una nit perfecta per al ritual de l'agraïment. L'altar, avui, és el marbre de la cuina. El calze, un gotet per beure te verd amb menta que algú em va dur del Marroc. El líquid groc, la sang que em batega amb dolor i dolçor a parts iguals cada vegada que et penso. He brindat per tu, amb tu i en tu, per les a

Only know you've been high when you're feeling low Only hate the road when you're missing home Only know you love her when you let her go Passenger , "Let her go" Ens busquem per tota la ciutat quan ens sentim soles. Coincidim sovint --la soledat deu ser el terme invariable de totes les equacions quotidianes. Ni tu ets la Maga passejant abstreta pel Pont des Arts ni jo sóc qui ve a trobar-te com si fos tan natural que apareguis sense haver-nos citat abans, però quan et telefono em dius simplement que sí, i en aquell moment podria posar un cadenat a la barana del pont amb els nostres noms gravats en plata. ¿Quina altra cosa pot voler dir la fidelitat, més enllà d'aquest  Sí, vinc , més enllà de tots els meus Sí, vine ? E ns sabem de memòria el cos i ens el respirem des de tots els angles sense els dubtes de la primera vegada.  T’estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M’estimes perquè hi sóc quan et sents sola. Som aquí, simplement