La vida té vida pròpia

tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

No vull viure en condicionals.  No vull que la música em giri l'esquena i no poder passejar descalça damunt del pentagrama.  Escric endins, avui. A la rebotiga.  En silenci.

José María Cuéllar la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern i tu, la casa que estimo, tancada amb pany i clau. "Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli , potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli , ha dit l'amiga, i tu has recor

Stefan Gessert Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso , tornes a dir, i el cerro , i dónde está tu abuela . Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me  Conta-li coses , i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n,  jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'en yor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retr

Shayna Hobbs t'han escollit un nom que llisca quan el dius i que sosté en només tres lletres la suavitat i la dolçor que van acompanyar-te el dia que vas néixer . Miro com dorms en el cotxet, tranquil·la i confiada, i recordo la teva mare el dia que va parlar-nos del desig de tenir-te. Sense venir a tomb, sense que respongués a cap pregunta o a cap interpel·lació --sense voler, doncs, convèncer ningú, parlant simplement des d'ella, des del seu voler, perquè sí, per compartir-lo--, va començar a explicar-nos el que la movia a esperar-te, a crear-te, a parir-te. El que l'empen yia, des del cor de les entran yes, a buscar-te,  tot i que fos difícil, tot i que li cremessin encara al cos dues cicatrius traumàtiques i a l'ànima la pena i la ràbia per la violència obstètrica. Parlava, ella, de tu, sense conèixe't encara, i li vessava pertot el desig, el sentit profund del seu voler, el sentit profund de la seva opció de vida ara i aquí. I jo, que l'escoltava envol

Volkan Olmez no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte María Zambrano , Esencia y hermosura no escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d'esquena a tu. Que no em véns al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m'esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d'obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d'escriure't quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m'atreveixo a bressar-la sense por que se'm trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em véns al cap --ja no em véns al cor-- quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell

passe el que passe recorda respirar Feliu Ventura em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'habita l'esquena La vida té vida pròpia cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l'infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l'aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t'arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t'esborren i tornes a ser una sola amb l'aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no f

Foto: F. Antolín Hernández Cadascú ha de tenir la seva cambra. I un pati blau on passejar els seus dubtes. Montserrat Abelló Quan tornis a casa, imagina el desig com una pregunta immensa. "Paraules (II)", I Déu en algun lloc passeges els dubtes i el desig pels carrers inhòspits que et porten a casa. Nusos viaris, tanques, descampats, obres interminables. La mà a la butxaca estrenyent les claus. Els cinc sentits en alerta i al mateix temps les ganes de caminar tranquil·la, de no haver-hi de pensar cada vegada. Passeges el desig, el dubte etern, i recordes la fam que te'l feia present tothora.  La fam que et recordava que hi havia alguna cosa al món que et semblava que podies controlar.  La voldries ara, que fa massa dies que se n'ha anat al mateix ritme que et fugia l'aire. Voldries la fam rugint-te a l'estómac per recordar-te les ganes d'omplir-te de vida --de plaer, de bellesa, de vertigen. Passeges el desig, que avui et passa només

Foto: Manuel Conde Que no el toqui ningú (més) el teu múscul menut i tremolós. Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent la membrana escaldada. "El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i e