ressaca de Birnam


Adrian Paine (CC BY 2.0)

"Amb la paraula només tenim la clau d'una porta que no té pany. 
I a més, és la clau equivocada.
I la porta no dóna enlloc."
Víctor Sunyol, Birnam


em dius que sí. Simplement. Sí. I em ve al cap el Birnam i les paraules que són aire i que no, que no ens diuen, que no diuen, i em demano per què ocupo el temps omplint aquest sí de cinc o sis universos. Per què imagino que les dues lletres de l'adverbi contenen tots els llistons del pont que voldria cap a tu. Per què, si al capdavall no. (Sunyolejo, però diria que a ell no li sabrà greu.) Per què, si probablement aquest sí no conté res del que érem, res del que som; si potser és cert que aquesta porta no té pany, i perdo el temps buscant-lo mentre la clau se'm rovella a les mans. I si és cert que no hi ha pany, si és cert que la porta no dóna enlloc, llavors tu i jo què vam ser? Vam ser? ¿Va ser, el món que teixíem amb la complicitat dels mots? ¿O només suràvem damunt dels adverbis i els noms i els adjectius com qui salta a peu coix per les caselles d'una xarranca i no arriba mai al cel?

un sí, només. Un ham recargolat i un branquilló que se m'estella als dits. Callo i et busco el respir en cadascun dels òrgans que em fan, que em són. Encara hi ha l'eco del desig, l'eco del riure, l'eco de les llàgrimes que ens inflaven els ulls, l'eco del dolor-plaer espetegant contra les parets del ventre. Eco-silenci. Silenci ple. Silenci.

Comentaris

Anònim ha dit…


*

des del silenci
també els mots ens basteixen
sòlides cambres.
(un "sí" pot obrir portes
que mai no imaginaves)

*
11 d’octubre de 2014, a les 2:18
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació