nebodam

abans que siguin les dotze m'agradaria haver acabat d'escriure això. Tinc oberta a l'escriptori de l'ordinador una foto teva que m'ha enviat aquests dies la germana. Sovint tinc moltes ganes de veure't. A tu i a la resta de menudes i al menut que fa uns quants anys que ompliu de vida les nostres cases. Un dia m'entendràs quan et digui que recordo cada minut del dia que vau néixer. Tinc una bateria d'imatges que m'assalten l'una darrere de l'altra cada cop que penso en vosaltres. Un box estret i fosc a Vall d'Hebron un vespre glaçat de febrer, quan jo encara no anava amb moto. Un sms un migdia de maig i les ganes que arribés el cap de setmana per anar a conèixer el somriure d'ulls blavíssims que m'esperava a casa del germà. La trucada de la germana un diumenge de novembre, des de l'illa, amb l'angoixa entelant per unes hores la felicitat de tots i desapareixent l'endemà, per ensenyar-nos que tot passa, que tot acaba passant encara que no ho sembli. Tu arribant al món un dissabte lluminós d'octubre, connectant Marsella i Menorca amb un pont d'aigua turquesa i un nom que encara et pertany. Un diumenge de Rams diferent i bonic, de somriure i plor com núvols capritxosos, i el germà que truca i diu un nom que té gust de l'illa i li fa un lloc en la nostra història de família atzarosa i híbrida. Un vespre d'octubre connectant totes les cases dels germans amb missatges de whatsapp, tres espelmes enceses al mateix temps amb tres fes distintes i un sol desig, acomplert amb escreix.

ets l'única criatura que conec que has tingut dos noms, no alhora, sinó ara l'un i després l'altre. I això, encara que en fem broma, sabem que et fa (encara) més especial. Que potser és d'aquí que et ve el somriure, petita que m'ensenyes a conjurar la por demanant que m'agafin els peus, que et rebel·les, que arrisques, que t'atreveixes a ser simplement (enormement) qui ets.

Que t'estimem, petita. Que per molts més, bonics i plens.