La vida té vida pròpia

Foto: Xin Li Les flors a les mans, i tu amb els ulls tancats, a punt de bufar-les. D 'obrir les portes a tots els camins possibles.  Les flors a les mans i el cor fora de l'ampolla, a  punt d'arriscar-te, de confiar, d'estimbar-te o de volar. Has escrit dedicatòries esgarrapant-te l'ànima amb la punta metàl·lica de la ploma i has enviat cartes en bústies grogues descolorides. Has pujat graons de dos en dos, has estripat paperassa, has canviat el llit de lloc i has imaginat un àtic amb parquet i balcó. Vi negre per celebrar que tot pot ser. Que tot pot. Tot. T'han promès espelmes amb bons desitjos. Ulleres per veure't amb uns altres ulls --confiats, amorosos, indulgents. Carícies al tel de l'ànima per no trobar a faltar la mare. T'envolten. Tenen les flors a les mans i esperen un gest per bufar-les amb tu. Perquè sí. Perquè si tu ho vols, deu ser per bé. Encara que no sàpiguen el què. L'agraïment és un batec menut a les parets del ventre

Jose Antonio   EL CEL DEL LABERINT Seure amb l'esquena repenjada al mur. Assumir els camins cecs, les parets altíssimes, la corba esmolada de tots els topants. Respirar els dubtes repensar les morts. Mirar cap amunt: tots els laberints tenen cel i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar. ( I Déu en algun lloc , Cafè Central/Eumo, Jardins de Samarcanda)

que es mogui tot en poques hores, com s'esbatanaven les finestres aquest agost l'única nit de tempesta. Que es dibuixin de cop i volta tots els camins possibles. Avancem, guanyem batalles petites que ens fan més grans, desentelem els ulls de lleganyes (de llàgrimes, de mussols, de tels de cataracta) i hi veiem més o menys clar (almenys, una mica menys tèrbol que abans). I es dibuixen darrere els vidres les branques de tots els arbres que trobàvem a faltar. Versos escampats damunt la taula, la mare endins i el cor en pau. Etapes tancades. I només llavors es mou alguna cosa que et torna a recordar la vida. El canvi. La vocació. El desig de ser i expandir-te. Que ja tinc tom-tom per arribar on calgui sense perdre'm. Que ara ja no toca perdre's. Toca avançar, només. I amb passes noves.   

Conta-li coses, em va dir. Explica-li com t'ha anat el dia, parla-li del que vulguis. Com si estigués en coma, pensava jo, perquè sempre m'han dit que a les persones en coma se'ls ha de parlar com si poguessin sentir-te, com si hi fossin d'alguna manera. Conta-li coses, em va dir. Li conto coses. Li explico que aquell vespre els carrers feien olor de gessamí, que no he oblidat mai aquella conversa. Que ahir vaig mudar-me per anar al Liceu. Que no hi havia estat mai. Que em vaig posar un vestit negre cenyit i el penjoll i les arracades de color violeta que vaig estrenar el dia de l'homenatge al pare, a Ciutadella. I a ls canells, unes gotes d'essència de mandarina. Que em vaig pintar els ulls i em vaig pentinar els cabells amb la ratlla al costat, a l'estil francès. Li conto que escric una història que no és seva ni meva. Que és, i se m'emporta. Que he vist una posta de sol a les aigües de la Garona. Que dijous, a la Gran Via, la vaig trobar a fa

I am reduced to a thing that wants Virginia. I composed a beautiful letter to you in the sleepless nightmare hours of the night, and it has all gone: I just miss you, in a quite simple desperate human way. You, with all your un-dumb letters, would never write so elementary a phrase as that; perhaps you wouldn't even feel it. (De Vita Sackville-West a Virginia Woolf, 21 de gener de 1926) El dolor de la culpa mesclat amb el sentiment més pur. El silenci. El desig d'amagar-te, d'estar sola per acaronar el teu amor petit, la teva passió encesa. Mastegar-lo com si fos una fulla de menta que al cap d'una estona amarga. No dir l'(altra) veritat. La que et connecta amb la culpa, la que amenaça de destarotar el teu món i el món de les persones que estimes. La que et deixa paralitzada en el tauler d’escacs i prega perquè l’Univers no mogui fitxa.  No dir (tota) la veritat. Sentir-la oberta de bat a bat al mig del pit quan les mans amigues t’acaronen el tel del cor.