mentre t'espero

Foto: F. Antolín Hernández M'entretinc a mirar les façanes de les cases mentre t'espero, per no mossegar-me les ungles. No vull que arribis i vegis que em mossego les ungles. No me les mossego, en general, però tu no ho saps, això. Tu no em coneixes gaire gens encara, i em fa sentir ridícula imaginar-me explicant-te que això de les ungles no és un hàbit de sempre, que me les mossego ara, només, que t'espero, o quan em rosega l'ànsia i no puc moure la cama esquerra sota una taula sense que ningú no em vegi o arrencar a caminar amb passes ràpides com si fes tard a algun lloc. Tampoc no saps que duc una tristesa de pedra i fang adherida als pulmons des de fa temps, i que hi ha dies, com avui, que supura enverinada. Per això l'amago darrere el somriure nerviós i el posat tímid. Em fico les mans a les butxaques i repasso tots els balcons del carrer mentre em mossego les pelletes menudes de l'ànima i ja no sé ni com respiro. No sé si mai deixaré d'estar ner