La vida té vida pròpia

Foto: F. Antolín Hernández M'entretinc a mirar les façanes de les cases mentre t'espero, per no mossegar-me les ungles. No vull que arribis i vegis que em mossego les ungles. No me les mossego, en general, però tu no ho saps, això. Tu no em coneixes gaire gens encara, i em fa sentir ridícula imaginar-me explicant-te que això de les ungles no és un hàbit de sempre, que me les mossego ara, només, que t'espero, o quan em rosega l'ànsia i no puc moure la cama esquerra sota una taula sense que ningú no em vegi o arrencar a caminar amb passes ràpides com si fes tard a algun lloc. Tampoc no saps que duc una tristesa de pedra i fang adherida als pulmons des de fa temps, i que hi ha dies, com avui, que supura enverinada. Per això l'amago darrere el somriure nerviós i el posat tímid. Em fico les mans a les butxaques i repasso tots els balcons del carrer mentre em mossego les pelletes menudes de l'ànima i ja no sé ni com respiro. No sé si mai deixaré d'estar ner

“Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era la felicidad, era solo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.” Mario Benedetti , La tregua Ens resistim a l'enyor, dèiem ahir, però l'equilibri és precari. Ens desmunten les paraules que correm el risc (innecessari, antiterapèutic, contraproduent) de rellegir després de. Tots els lligams de l'amor trenats en frases contrapicades, coordinades, subordinades, juxtaposades, atribolades. En giragonses sintàctiques, hipèrboles extàtiques, hipèrbatons rocambolescos, riures per sota el nas, diminutius a deshora. En minúscules desobedients, majúscules insolents, picades d'ullet davant de les comes, desig encarnat darrere de tots els punts susp

...saps aquella sensació de no tenir res a veure amb les persones amb qui et trobes per la vida? Aquella sensació de hay otros mundos ... Però a mesura que passaven els minuts, em semblava reconèixer en la seva manera d'entendre el món la mateixa fugida que em mou a mi a escriure versos o a tancar-me en mi mateixa: éluder la solitude .

Fotografia: Judit Pou s     i     l     e     n     c     i (es camina)

La sorpresa es una liebre, y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial .  Carmen Martín Gaite , Nubosidad variable Penúltim dia. Començo a enyorar l'illa abans d'hora, com cada vegada. De la península arriben notícies inquietants de gent que estimo. Pressa per tornar, ganes infinites de quedar-me. El recorregut artístic i vital de Francesc Calvet, al Museu de Maó, m'enxampa desprevinguda.  La sorpresa es una liebre, y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial . La llebre, aquesta vegada, em regira totes les defenses. "Alícia em va dir t'estimo", diu l'entrada d'una gàbia de conills atapeïda de llapis de colors i casetes blanques, i se'm fa petit el cor, com una pansa . A la vora, una pipa ( la pipa) tombada d'esquena al món. Un paisatge d'hivern amb llapis blancs i un esquitx vermell --fred a la pell, fred als ulls del desconcert. Quatre cartes marcades per poder-les reconèixer entre mil, impúdiques, transgre

Sargantana mora --la sorpresa, la meravella. Arbres que es caragolen per fer-se lloc entre les parets obliqües.  Al mig del camí, un colom mort, amb els ulls oberts. Què fa, la mort dels ocells, que em glaça les costelles? Un altre, encara, al fons d'un forat entre parets de marès esculpides a mà i una figuera que encara hi fa arrels no se sap ben bé com. A la fonteta idíl·lica del jardí medieval, un ocell petit, marró, ofegat cap per avall. Per què moren els ocells aquí així? --Per què moren els infants allà així? (Els gats, diuen els plafons informatius. Els de sempre, perquè sí, diuen els diaris. I el món continua assassinant amb el seu silenci.)    Puc sentir la vida de les pedres sota el palmell de la mà.

Sa Naveta. La mare, de cop, pertot. Nosaltres petits enfilant-nos al sostre del monument megalític. La germana menuda, els germans entremaliats, jo amb vergonya ja del cos, i la mare envoltant-nos a tots com envolta ara el perímetre de la Naveta.  m    a    r    e La crido per dins i el seu nom fa eco contra les costelles.  Ragen les llàgrimes sense barreres --sense sal.  Podria dir exactament el dia i l'hora que va arrencar a volar --el dia i l'hora que va començar a desaparèixer dins el blau-negre, dins el blau-pou.  Miro cap amunt: tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.