y las llenaste de caramelos
Tú cogiste mis manos llenas de frío
como el que ríe de un poeta herido
y las llenaste de caramelos.
Carlos Chaouen
La
ferida a la porta, com les sabates brutes de fang, i el desig retrobat a
mossegades petites. Que no sóc cap Caputxeta Vermella i he conegut prou boscos
amenaçadors i temibles per saber que aquest no n’és un. Que sé que vaig una
mica coixa encara, que hi ha calcigades que no em deixen ballar valsos al so
que voldria, però he après a tancar portes i ja no m’entra a casa ningú que no
vulgui. [Et vull.] I l’univers és benigne i es guarda estones de cel sota la
màniga.
I tu,
que m’omples les mans de caramels de regalèssia.
Comentaris
*
passar la porta.
pell i desig --i lenta--.
de què les omples?
["et vull" entre claudàtors.
--el cel sota aquest sostre--]
["et bull" entre claudàtors.
--el cel sota aquest rostre--]
["et vull" sense claudàtors.
--el cel sota aquest nostre--]
*