nadie me dijo nunca

"Y como nadie me dijo nunca
que existiera esa posibilidad
a tu lado construyendo nuevas formas
nace la creatividad."
De Espaldas al Patriarcado, "Nadie me dijo nunca"

 

Mayte Martín ha estat inclosa en una llista dels 50 homosexuals més influents del país publicada per El Mundo. No sé si la línia ideològica del diari ha tingut alguna cosa a veure amb els comentaris irats de molts dels seus fans a Facebook, que insisteixen que la vida privada de la gent no li importa a ningú, que la cantaora és una gran artista independentment de amb qui se'n vagi al llit, i que ja n'hi ha prou d'etiquetes limitadores. 

Que sí. Que la vida privada de la gent no li importa a ningú (i sembla que la de les persones no heterosexuals, encara menys), i que Mayte Martín és molt gran, què m'heu de dir a mi, que fa més d'una dècada que els qui em coneixen bé em suporten els atacs mitòmans centrats en ella, que de mitòmana en sóc poc, però quan ho sóc, ho sóc molt (Pepa López, el 10 de juliol et vinc a veure a Caldetes sí o sí!); i que de tota manera no dec ser l'única que recorda mil i un moments en què s'ha quedat sense alè escoltant-la, no dec ser l'única que té la seva veu clavada en l'adn emocional per sempre més. Oi? Sí i sí. Però. Esclar, però.

El que no es veu, no existeix. El que no es diu, no hi és. El que no es mostra, no és vivible. Moltes persones no heterosexuals (llegiu homosexuals, bisexuals, pansexuals, del tercer calaix, transsexuals, transgènere, intersex...) sabem que visibilitat és possibilitat. Que ningú no ens va dir, ni a l'escola ni a casa, que no hi ha una única manera de desitjar, d'estimar, de fer l'amor. I el que no es diu, no existeix. I si no existeix, no és possible. I si no és possible, tampoc no ho és el teu desig, no ho són les teves ganes, no ho és el teu amor. Sabem el que és arrecerar-nos darrere de silencis autoimposats, negar el que som i el que sentim, caminar sempre amb la mirada de la norma vigilant els nostres passos, etiquetant els nostres gustos, condemnant els marges en què ens obliguen a moure'ns. Que sí. Que siguis diferent si vols però que no es vegi (gaire). Que no li importa a ningú.

A mí sí que m'importa. Perquè no em va dir ningú, ni a casa ni a l'escola, que existís aquesta possibilitat. Perquè m'ho han dit elles, ells, aquestes persones no heterosexuals que la norma no vol que es vegin gaire. Perquè fer vivibles totes les maneres d'estimar és un regal que no poden entendre els qui mai no s'han vist obligats a amagar-se. Agraïment etern, doncs, a la Mayte, que ha fet vivible també aquest tercer calaix des d'on remeno calces i samarretes, calçotets i mitjons, i alguna pedra preciosa que de vegades s'amaga entre la roba.