Cròniques menorquines (III). Favàritx

Terra negra, aigua blava. Aigua negra, terra blava. Potser vindria a morir aquí --potser moriré aquí alguna vegada. És el lloc que més s'assembla al racó de l'ànima on només puc anar tota sola. Vent i blau, negre i mar. El far de Favàritx és un altar a la soledat més íntima. Tot i tothom desapareix, aquí. Aquest trosset de món és un mirall del meu reialme més íntim, la meva habitació pròpia, el meu balcó intransferible, el menjador de casa on no pot entrar ningú --ni a embrutar-lo, ni a embellir-lo.

M'he posat una crema hidratant que he trobat per l'hortal. Feia olor de la mare. M'ha vingut una glopada d'enyor. Ja no ploro (gaire), però. La duc encara, l'olor, enganxada a la pell. Em vénen a estones els ulls d'ella, verdosos i mel, i les pigues dels braços i de l'esquena. Em distreu tot d'una el blau-negre, el blau-buit. Però s'han quedat callades, avui, les sirenes. Clavo les ungles a la terra negra i torno a pensar la vida que m'espera.