La vida té vida pròpia

Macarella. Quant temps feia que no. No ho sé dir. Recordo l'estiu del 94. Vint anys, ulleres de pasta, cos esquifit. Unes ganes encara massa petites de sortir al món.  Bicicletes, entrepans, alcohol que no vaig beure i porros que no vaig fumar. Quatre al·lots que feien l'aleta a les quatre amigues que havíem partit amb velo des de Ciutadella al capvespre. Vam fer nit a la platja, sota els pins. No em vaig atrevir a nedar quan es va fer fosc del tot. Ni un petó, no es va endur el pobre al·lot que va estar intentant seduir-me mentre els altres es ban yaven . Però era tan nou que et diguessin coses boniques. Com ara, penses, que et sorprens quan et diuen que preciosa que ets, com si no t'ho haguessin dit mai abans, o com si fes segles que no t'ho deia ningú. Vam passar hores xerrant damunt l'arena. L'estiu següent em va fer un petó a les festes d'Alaior, i jo vaig fugir. Em va agradar i vaig fugir. Ja no he tornat a fugir mai més. De vegades ha estat u

Terra negra, aigua blava. Aigua negra, terra blava. Potser vindria a morir aquí --potser moriré aquí alguna vegada. És el lloc que més s'assembla al racó de l'ànima on només puc anar tota sola. Vent i blau, negre i mar. El far de Favàritx és un altar a la soledat més íntima. Tot i tothom desapareix, aquí. Aquest trosset de món és un mirall del meu reialme més íntim, la meva habitació pròpia, el meu balcó intransferible, el menjador de casa on no pot entrar ningú --ni a embrutar-lo, ni a embellir-lo. M'he posat una crema hidratant que he trobat per l'hortal. Feia olor de la mare. M'ha vingut una glopada d'enyor. Ja no ploro (gaire), però. La duc encara, l'olor, enganxada a la pell. Em vénen a estones els ulls d'ella, verdosos i mel, i les pigues dels braços i de l'esquena. Em distreu tot d'una el blau-negre, el blau-buit. Però s'han quedat callades, avui, les sirenes. Clavo les ungles a la terra negra i torno a pensar la vida que m'es

Punta Nati. Aquí, també, el vertigen i el buit. El blau no canta però encara és sirena que atrau, que et pren, que et desaferra de tot el que fins ara coneixies.  Aquí, però, hi ha l'espera del sol a punt de pondre's, que et desconcentra de la crida.  A Punta Nati hi ha el sol que promet meravelles al seu llit de mort. "El ponent que es dessagna en les aigües tranquil·les", deia un capítol d'una novel·la del pare. Era una escena de comiat. Ella li donava a entendre que l'estimava molt, però que no era la persona amb qui volia estar. O ho deia ell? Tant és. Hi havia el desconcert, el comiat, la tristesa, i el sol, que no podia sinó dessagnar-se damunt del blau. Sempre més he imaginat les postes de sol com una petita mort. Una mort bella i menuda, com els vestits de flors que duia la mare quan era jove. El sol es vessa darrere el mar de Punta Nati com l'ofrena d'un sacrifici a un déu indiferent i sense ànima. Se t'acut que és bonic que et tr

Cavalleria --el far, el penya-segat, el buit . El blau fondo, el blau negre, el blau pou. Ara hi ets, ara no hi ets. Tan fàcil com això. Tan difícil. Un peu clavat a la terra, sempre --un peu clavat a la vida. No vull desaparèixer. No vull volar. Vull encara fer molt l'amor amb algú que besi amb llavis suaus i dents sobtades. Vull encara acaronar pells fines i llepar mugrons turgents. Vull encara fer molt l'amor amb algú que amb un sol dit damunt dels llavis em faci tremolar fins a l'arrel. Algú que s'estremeixi a cada pas atònit dels meus dits. Vull encara fer molt l'amor. Aquí, damunt les roques, aferrada a la terra i a la sal.

(...) Se trata de saber que los muertos son las migas de la mesa, van al suelo, se barren. Comeremos pan. Mañana. Ramón Andrés , Atlántico norte (inèdit) Les tempestes d'aquests dies m'han tornat al juliol que vas anar-te'n (anava a escriure el juliol que vas morir-te , però és més bell imaginar-te retornant a passes lentes, caminant damunt de l'aigua). Los muertos son las migas de la mesa, van al suelo, se barren . La calor ha tornat, però potser no per quedar-se. Bufa vent del sud i segurament em marejaré aquesta tarda al vaixell que em porta a l'illa. Sortiré a beure'm el vent i la sal i des de la barana de popa et duré al present amb la memòria de les cèl·lules, la que et recorda forta i valenta i arrelada a la coberta d'un vaixell que ens duia de tornada a la mare. El dia que vas anar-te'n --el dia que vas morir-te--, la tempesta, com un auguri, havia fet caure un parell d'arbres en un parc a prop de casa. Tu e res el brot que sos

Foto: Juanedc Júpiter a Lleó, diu que diuen, i la vida que arriba imparable, amb l'estiu bullint a les venes i el desig i l'amor espetegant contra les parets de totes les gàbies. Lleó a Júpiter, m'han dit que diuen, correu a buscar les bicicletes i a pintar de blanc els safarejos i les parets de les cases. Jugueu amb els nens, sortiu a buscar móres pels camins de paret seca, camineu vora la mar per les platges que sàpiguen acollir converses. Deixeu obertes totes les finestres, que l'Univers ve generós aquest estiu i podeu demanar-li qualsevol cosa (creieu-me, qualsevol ). Amar a lo grande , vivir a lo grande , reír a lo grande (trobo a faltar la paraula risa  per poder dir la teva).  Júpiter a Lleó, diu que diuen. I el mar que ens espera a cada cantonada.

La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs i no sabrem resar quan tot ens recomenci. Mireia Calafell , "L'horitzó" Estimar-me no era buidar fins a l'última paraula que em diu, que em fa, que sóc, i desar-les totes juntes, fent-se nosa, en una capsa tancada fora del meu abast. Estimar-me no era esperar el moment adequat per esmicolar-les davant meu en un ritual macabre. No era ni tan sols furgar fins a saber-me l'arrel de l'ànima i vantar-te de tenir-me, d'adorar-me, d'enaltir-me, d'ensorrar-me, de rebregar-me. No era voler ballar amb mi tots els valsos per trepitjar-me a cada compàs. Estimar-me no era deixar-me en silenci mentre em torturaven els acúfens. Estimar-me podia ser simplement un bes regalat un vespre qualsevol d'estiu --desig sense pactes, mossec i caiguda, platja sense arena-- i voler-me lliure.

Tú cogiste mis manos llenas de frío como el que ríe de un poeta herido y las llenaste de caramelos. Carlos Chaouen La ferida a la porta, com les sabates brutes de fang, i el desig retrobat a mossegades petites. Que no sóc cap Caputxeta Vermella i he conegut prou boscos amenaçadors i temibles per saber que aquest no n’és un. Que sé que vaig una mica coixa encara, que hi ha calcigades que no em deixen ballar valsos al so que voldria, però he après a tancar portes i ja no m’entra a casa ningú que no vulgui. [Et vull.] I l’univers és benigne i es guarda estones de cel sota la màniga.  I tu, que m’omples les mans de caramels de regalèssia.

...me pareció que una delgada corteza se rompía, con todo lo que me obligaban a  sofocar, Borja con sus burlas, la abuela con sus rígidas costumbres y su pereza y  despreocupación de nosotros y tía Emilia con su inutilidad pegajosa. De pronto, me  levanté de entre todo aquello. Era solamente yo. Ana M. Matute , Primera memoria Sóc només jo, li dic. Amb la pell fina i la mare endins, com una pedra, com un ram de flors blanques, com un arbre tot sol entre la terra i el cel. Sóc només jo, aquest vespre que parlo amb tu i et demano que no em vulguis distinta, avui que em grato i m'arrenco l'escorça que em justifica. Sisplau, no em vulguis distinta. I tu tornes a abraçar-me, com aquella tarda d'abril dels meus tristos disset anys, sols a casa tots dos, tu absolutament feliç amb els teus llibres i jo absolutament infeliç amb els meus, Per què plores, polida , i el teu braç envoltant-me les espatlles, una mica maldestre, per què plores . Ara que camines l

"Y como nadie me dijo nunca que existiera esa posibilidad a tu lado construyendo nuevas formas nace la creatividad." De Espaldas al Patriarcado , "Nadie me dijo nunca"   Mayte Martín ha estat inclosa en una llista dels 50 homosexuals més influents del país publicada per El Mundo . No sé si la línia ideològica del diari ha tingut alguna cosa a veure amb els comentaris irats de molts dels seus fans a Facebook, que insisteixen que la vida privada de la gent no li importa a ningú, que la cantaora és una gran artista independentment de amb qui se'n vagi al llit, i que ja n'hi ha prou d'etiquetes limitadores.  Que sí. Que la vida privada de la gent no li importa a ningú (i sembla que la de les persones no heterosexuals, encara menys), i que Mayte Martín és molt gran, què m'heu de dir a mi, que fa més d'una dècada que els qui em coneixen bé em suporten els atacs mitòmans centrats en ella, que de mitòmana en sóc poc, però quan ho sóc, ho s