La vida té vida pròpia

Fotografia: Jordi Borràs/Nació Digital Un mandala de flors que arriba per correu postal, just quan acabes de deixar rere la porta sirenes de violents i orelles destrossades a cops de porra. La moto i la pluja. Un solar devastat que s'entesta a quedar-se't clavat a la retina. Desolació. El company que t'acull, que et fa lloc, que et convida. Vine amb nosaltres. Por. Sempre havies dit que no t'hi veurien mai, amb ells   a prop. I ja ho veus. Deu ser que fa massa dies que la pluja no et fa pensar en les flors. Com es construeix damunt de l'enderroc? Amb quin impuls, amb quina energia, amb quines ganes? La ràbia hauria de servir per a alguna cosa. Per buscar camins nous llun y de tot el que coneixes . Per no quedar-te on no et valoren. Per trobar una altra casa, un altre barri, una altra vida. Un racó del món on la pluja no sigui bruta ni faci olor d'asfalt, on l'olor de la terra humida t'ajudi a entendre algun perquè. O t'ajudi a llevar-te als ma

Foto: Judit Pou desfici. Ganes de rebre cartes en paper, amb sobre i segell, a la bústia de casa. Que arribin missatges imprevistos al correu electrònic. Neguit. Fam sense gana. Desig que els guionistes facin un gir inesperat i puguis arribar a entendre quin és el camí que toca caminar ara. Enyor menut, d'intentar no pensar-hi gaire, però el fred a les nits, una altra vegada.  Rissaga al port, ràfegues de tramuntana . Les restes d'una tempesta de sorra que encara t'esquitxa els ulls i revifa els acúfens. Fam amb l'estómac tancat. La llengua passejant-se, pensarosa, pel tou del paladar, assaborint les paraules de l'amor que has buidat sense buidar-te tu, perquè et neixen de l'arrel i quan les aboques et tornen a créixer com la cua tallada de les sargantanes. Record de sargantanes blaves en una illa que no has trepitjat mai més. Necessitat rabiosa de trepitjar la teva illa --de no permetre't, mai més, tornar-la a perdre. Por de morir. Por que se't

People will forget what you said, people will forget what you did, but people will never forget how you made them feel. Maya Angelou Les he oblidat totes, les paraules que feien morir per dintre. Queda el desconcert, el llamp que esquerda la terra sota els peus i aboca per sempre a l'abisme alguna cosa que s'assemblava a la confiança.  Les he oblidat totes, les paraules que feien renéixer per dintre. Queda el to de la veu a l'altra banda del telèfon recomponent-me l'ànima com qui recompon amb paciència infinita un gerro esmicolat en mil bocins. Queden els seus ulls, antídot del verí, tornant-me a fer sentir  querible, amable, besable . Queda l'olor d'espígol de l'abraçada de totes les dones que fan més lleu aquest camí sense mares.  He oblidat els gestos de l'amor, les paraules xiuxiuejades de l'amor, els missatges electrònics de l'amor. Queda un racó nostre darrere la mampara del setè cel, vi negre i formatge de cabra i una cigarreta

Sashimi, vi negre i wasabi, petit luxe improvisat d'un dimarts qualsevol al vespre. Que senzills els retrobaments quan hem tingut cura dels ponts i no hem escollit els camins que dinamiten la confiança. Un tros de salmó carnós i rosat tremola una mica entre els bastonets quan li parlo de tu, i sé que aquest somriure és dels que tenen mèrit, dels que han sabut saltar les tanques del desconcert i han après a volar més enllà de tot. Sé que sabré rescatar-lo quan calgui tornar a travessar deserts. Tot el que sóc és ara mateix damunt d'aquesta taula que compartim, entremig de les hores que passen sense que ens n'adonem. Parlo de la mare i m'acull la tristesa sense fer preguntes. Parlo de fantasmes, de cicatrius que encara supuren, d'una pedra grisa i pesant que fins fa poques hores m'esclafava el pit. Parlo de tu, de rieres i d'arbres solitaris retallats contra el cel. De la tendresa. Dels versos que he escrit i dels que encara he d'escriure. Brindem

Quien insulta injuria al alma. Es un atentado contra la piedad que también cometen quienes no miden correctamente sus palabras. Y es que hablar quiere decir medir y precisar. La palabra es una decisión entre la vida y la muerte. Franz Kafka  El perill és equivocar-se de persones (...).  En canvi, la satisfacció d’encertar-la és infinita. Eva Piquer , " Partida " Aprofita que fa vent aquests dies, em diu  ella , que en sap un munt, de ventades temibles i de grapats de pedres a les butxaques. Aprofita que fa vent.  Li faig cas. Obro de bat a bat totes les finestres i escampo les paraules que m'han fet morir per dintre. Senceres i estàlvies. Dures encara, com fang ressec. S'havien fet resistents a les flames de la ràbia, a les perilloses esllavissades de les llàgrimes. Les veig volar entre les branques dels arbres que ja no es retallen contra el cel mentre se m'inflamen les amígdales i em queda per sempre una crosta negra en el lloc exacte on e