que vulgueu, si voleu

Fotografia: Andrew Sims

Qui sap què se'n devia fer, del pont. Qui sap si n'hi va arribar a haver mai, de pont. Si ens sostenia de debò. Si algun dia ens va permetre passar a l'altra banda sense haver de sortejar l'aigua, sense haver de dur escorpins a l'esquena que et prometien que mai, mai de la vida, no et clavarien el fibló --no veus que jo també m'ofegaria amb tu? Potser el pont era massa fràgil per suportar aquesta darrera ventada. Potser és que jo no he sabut mai què fer amb els escorpins i vosaltres ja fa temps que heu arribat a terra ferma i passegeu vora el riu sense voler saber res de l'altra banda. Potser és que això ha deixat de ser un riu i torna a ser l'oceà que ens separava de la mare. Que ja no sabem riure quan caiem de cul. O que no volem retrobar-nos amb la nostra mirada antiga d'immigrants desorientats, infants perduts amb els llavis entreoberts i el desconcert etern a les pupil·les. 

Que faig el que puc, això volia dir mentre em sentia lluny i em separava un tel de vidre de cada intent d'abraçada. Que ho visc com puc. Que no en sé més. Que avui només sé ser un pal de fusta mig podrit dins de l'aigua que no fa gaire sostenia alguna cosa que s'assemblava a un pont. Que vulgueu, si voleu, estimar-me també així --estimar-me també ara. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Que vulgueu, si voleu, estimar-me també així, estimar-me també ara

*

Aixì i sempre.
Que els pals sabem pilones,
i a tu, mar alta.

*
6 d’abril de 2014, a les 23:19
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació