poquito, nada

Cubierta de un cuerpo 
que se cae a pedazos 
vuelvo a mi madre
Anise Koltz, Cantos de rechazo 
(traducció: José M. Holguera)

Avui no hi vaig. M'ha costat massa, aquest cop, recuperar el somriure, i em fa por que se l'endugui un cop de vent si obro una mica la porta. Espera'm, li dic, fluixet, des de la cuina de casa. Espera'm. Tallo la ceba molt fina, com em va ensenyar ella, i la penso només un moment --una mica de corrent d'aire. Torno a la ceba com si fos un mantra. A la ceba, al coriandre, a la fulla esmolada del ganivet. A les tortitas de civada que espeteguen en l'oli bullent mentre escolto Sabina després de mesos, després d'anys. Penso en les plantes que he intentat salvar aquesta tarda. En la terra que m'ha ennegrit les ungles i en les arracades blaves que m'ha regalat l'amiga. Algun any plantaré margarides, li dic, fluixet. El dia que et digui "Te quiero mucho" i tu ja no puguis dir-me "Poquito, nada". Desfaig el nus saltant per damunt de les estrofes de la cançó --y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres--, i penso que avui ja no vull aquests amors. Que he escollit per sempre les paraules que no fan morir per dintre. Espera'm, espera'm uns dies encara. Vindré abans que em calgui plantar margarides per oblidar l'oblit. I les desfullaré totes, una a una, quan vingui la primavera. Te quiero mucho, poquito, nada.