La vida té vida pròpia

escribir para des-esperar por todos los que están por todos los que fueron los desaparecidos escribir para cuidar sus des             apariciones para alimentarlas para que no se enturbien no tan pronto no tan siempre pronto Chantal Maillard , "Escribir" (fragment) Escriuré avui de tu, que no hi seràs, aquest vespre, celebrant amb mi les darreres hores de la trentena. De tu, que he somiat que hi series. De la nostàlgia sobtada just abans d'apagar el llum --del dolor al pit, com una brasa. T'escriuré (de tu, no a tu) justament avui, que tanco cercles, per venerar el que ets, el que vam ser, el que ja no, el que encara sempre. Escriuré de tu perquè no vull que em moris mai --tampoc quan moris, tampoc. Perquè no em cal morir-me jo abans perquè et facin arribar les paraules que et guardo i que diuen que no em mors, que no te m'has mort mai. Escriuré avui de tu, d'aquest atac de nostàlgia, del dolor i de l'amor, de l'amor i del dolor, de l'absència

Las raíces del árbol parecen la mano de una mujer mayor, que espera que cuanto antes otra mano la acaricie. Kirmen Uribe , "El río"  Mi madre sigue dándome a luz  Existo miles de veces  Mi madre sigue muriendo en mis entrañas  Anise Koltz , Cantos de rechazo La senyora Conxita té noranta-nou anys i la mirada sense ombres. "Jo aviat me n'aniré", em diu, amb un somriure net. I de seguida: "I tu, ets soltera?" Li dic que sí, tot i que et penso, i ella s'exclama, i em diu allò, "Ja trobaràs algú!", i penso en les persones que he trobat i re-trobat i desitjat i estimat fins al moll de l'os. "Jo aviat me n'aniré", em torna a dir, amb els ulls tranquils. Aviat. És més fàcil acaronar-li la mà a ella que tornar amb la mare, que m'espera a la cadira de rodes, davant de la finestra, amb una rosa vermella a la mà. És més fàcil amb ella, amb les altres. Elles no em moren a les entranyes cada dia des de fa no sé qua

Cubierta de un cuerpo  que se cae a pedazos  vuelvo a mi madre Anise Koltz , Cantos de rechazo   (traducció: José M. Holguera) Avui no hi vaig. M'ha costat massa, aquest cop, recuperar el somriure, i em fa por que se l'endugui un cop de vent si obro una mica la porta. Espera'm , li dic, fluixet, des de la cuina de casa.  Espera'm . Tallo la ceba molt fina, com em va ensen yar ella, i la penso només un moment --una mica de corrent d'aire. Torno a la ceba com si fos un mantra. A la ceba, al coriandre, a la fulla esmolada del ganivet. A les tortitas de civada que espeteguen en l'oli bullent mentre escolto Sabina després de mesos, després d'an ys. Penso en les plantes que he intentat salvar aquesta tarda. En la terra que m'ha ennegrit les ungles i en les arracades blaves que m'ha regalat l'amiga. Algun an y plantaré margarides , li dic, fluixet. El dia que et digui "Te quiero mucho" i tu ja no puguis dir-me "Poquito, nada&qu

El corazón regresó a su lugar. Y el sillón ya no estuvo tan vacío. Oliver Jeffers , El corazón y la botella Estrelles. Vaixells. Una barca que voreja l'illa. Balenes blaves i abelles de vellut. Margarides blanques, petites. Un arbre tot sol entre la terra i el cel. Sargantanes, cueretes, llangardaixos. Un dragó immòbil a la paret de casa. Llàgrimes de sant Llorenç. Camins de l'illa, tanques de fusta, quilòmetres i quilòmetres de paret seca. Vespes i escorpins amagats sota les pedres. Una serp barrant el camí. Ponts de fusta que travessen la riera. Branquillons i fulles seques aigua avall. El primer sol de l'any a la pell de les galtes. Petons a les galtes. Abraçades sense tels de vidre. Bruce al mòbil quan em truques al matí per animar-me. La teva mà forta, els teus acudits dolents, les teves pigues menudes. El mar, esclar. Les roselles, una rosa, les tulipes. El sol al balcó. El balcó. Oli picant. Olor de torrades fregades amb all. El dit de la mare resseguint-me un

Fotografia: Andrew Sims Qui sap què se'n devia fer, del pont. Qui sap si n'hi va arribar a haver mai, de pont. Si ens sostenia de debò. Si algun dia ens va permetre passar a l'altra banda sense haver de sortejar l'aigua, sense haver de dur escorpins a l'esquena que et prometien que mai, mai de la vida, no et clavarien el fibló -- no veus que jo també m'ofegaria amb tu? Potser el pont era massa fràgil per suportar aquesta darrera ventada. Potser és que jo no he sabut mai què fer amb els escorpins i vosaltres ja fa temps que heu arribat a terra ferma i passegeu vora el riu sense voler saber res de l'altra banda. Potser és que això ha deixat de ser un riu i torna a ser l'oceà que ens separava de la mare. Que ja no sabem riure quan caiem de cul. O que no volem retrobar-nos amb la nostra mirada antiga d'immigrants desorientats, infants perduts amb els llavis entreoberts i el desconcert etern a les pupil·les .  Que faig el que puc, això volia d