això també passarà


Això també passarà, dèiem, i saltàvem a peu coix per arribar al cel. Això també passarà, i dient dient anaven passant les hores, i no passava. Dient dient anaven passant els dies, i no passava. I el cel cada cop més lluny, com l'horitzó esborrat per la boira aquell dia que ens vam perdre pel Montsant. És meu, només, el lloc on l'acomiado, el lloc on la perdo, el lloc on la crido, el lloc on li parlo com si encara pogués, com si encara. He deixat Déu darrere la porta, mirant-me. Mirant-nos. No l'he deixat entrar.

Això també passarà. Com tot abans. Com l'enyor, com el desig enfebrat, com la pena, com el fàstic, com la por. Passarà també algun dia. No sé encara amb què ompliré els racons devastats.  


Comentaris

Córrer i llegir ha dit…
Els racons devastats s'han d'omplir amb coses ben especials: una abraçada càlida, el petó juganer dels nebots, les músiques que t'envien els amics, un cafè compartit en un lloc especial, la llum del capvespre... mira si n'hi ha, de coses :-D
17 de gener de 2014, a les 10:07
Anònim ha dit…


*

ben buits des d'ara,
els racons que estimes
ens cal omplir-los?
(amb allò que t'hi apropa,
potser, només, tal volta.)
17 de gener de 2014, a les 23:49
Anònim ha dit…


*
(again)


potser només a peu coix s'arriba al cel.
potser només a peu coix es troba allò que (pensem que) és perdut.
potser només deixaríem entrar déu si anés a peu coix .
potser això només passarà a peu coix.
potser només a peu coix, només anant a peu coix, trobarem el que podria omplir el buit.

*
19 de gener de 2014, a les 1:07
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació