La vida té vida pròpia

Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Tan cert, ja ho veus: encara  escriure és esperar-te. Mireia Calafell, "Encara",  Tantes mudes escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa . Res del que he escrit no t'ha retornat a

Bufa de nord i penses en ella , que es ficava pedres menudes a la butxaca perquè no se l'emportessin les ràfegues imprevistes. I en ella , en el seu vent amenaçador que fa espetegar les branques dels arbres vora la casa i l'obliga a cercar refugi dins la cuina. Ha plogut tota la nit. T'has llevat amb la humitat enganxada als ossos i als pulmons i amb la tramuntana, implacable, espetegant contra els vidres de la finestra. A tu també et fa por el vent, que s'endú les cases de palla i de fusta i obre la porta als llops. Et fa por també, com a elles, com a la petita, que de seguida que bufa un poc ja es busca la caputxa i es tapa fins al nas, no m'agrada el vent , xiscla, mig plorant, i es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d'aguantar-la --potser també hi té pedres que l'aferren a la terra--, i reprèn el pas amb el posat sorrut i més decisió encara. quan dic no és que no, i quan dic que sí, és que sí , et va dir ahir, de cop i vo

He trobat Déu  sota el presseguer del pati. Sostenia amb una mà l'escaleta de fusta repenjada al tronc. Somreia, crec. Avui tampoc no m'hi he atrevit. "La casa dalt de l'arbre",  I Déu en algun lloc no em vaig atrevir mai a pujar a la casa de dalt de tot de l'arbre, ni a llençar-me amb la tirolina del pati de l'Esplai després d'haver fet esperar una bona estona la llarga filera de nens que s'esperaven. Tampoc no vaig gosar demanar a l'escola que volia jugar a futbol encara que no hi hagués equip de nenes, ni dir-li a la monitora dels cabells rinxolats que hi havia moltes nits que somiava amb els seus ulls verds i el seu somriure. No em vaig atrevir a dir no quan em calia dir no. A tancar la porta i sortir a la intempèrie quan a casa s'acabava de fer miques tot el que jo havia estat, tot el que era. A dir-li de paraula el que vaig escriure a la barra del seu bar una nit estranya de fred i lluna plena. A travessar l'oceà

passa lenta la tarda entre els pollancres del crepuscle. convoque els mots i els silencis i al llarg del poema s’esmuny la paraula fosca, la paraula que només es pot dir a frec de llavis. parla’m. digues: el meu silenci és un riu d’aigües fosques cap a tu.  (...) Anna Montero Fotografio cada racó dels camins sabuts de l'illa només perquè els vegis tu, que no hi ets, que et voldria, que et faria l'amor cada vespre si fossis aquí. No aprenc, ja ho veus, a fer anar la vida sense condicionals, i desaprenc tossudament a demanar poc. Torno a voler-te cada matí com si fossin possibles els esmorzars amb tu sota aquest porxo i les passejades en bicicleta a la vora del mar. Torno a voler-te cada vespre mentre els nebots juguen i la germana surt amb mi a fumar una cigarreta i a acompanyar-me els neguits. Et vull i dolc i mentrestant t'envio versos que no són meus perquè no trobo encara les paraules del desig, les paraules de l'amor --perquè m'estic avesant a

per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar. * * * * Per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat. Marilia Samper , L'ombra al meu costat els vam trencar tots. Els ous, vull dir. Per fer la truita. I des que no hi ets, no sé dir-te si el que en va sortir després van ser uns ous remenats o si se'm va cremar l'invent a la paella. Menjo sopes, en tot cas, encara amb el record recent d'una abraçada,  Fes-me el favor de ser feliç ,  i sec amb la germana al porxo de l'hortal com aquell vespre d'estiu   vaig seure amb tu, i ella em posa emplastres de trementina damunt del txakra del cor. No hi ha judicis sumaríssims amb condicionals eterns, no hi ha imperatius impacients ni odioses perífrasis d'obligació. Hi ha un lloc per a mi en la seva vida, amb tot el que puc donar i amb el que no. Sobretot, potser, amb el que no --amb les ferides que no tan

Ibar Ricardo Morgado per fer la truita, em deies, s'han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M'ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra --emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s'han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adéu i hauria d'arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre't fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m'hi fins al moll de l'os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m'ha tornat a fer por cap trencadissa. I a

Foto: Rosa Carbó Tinc a les mans tota l'aigua d'ahir, tots els arbres d'avui. I Déu en algun lloc tornar lentament i suau com si mai no haguérem marxat Anna Montero , Serenitat de cercles Tornar a les fulles verdes contra la boira, a les branques dels arbres retallades en el cel. Tornar a l'illa, a la casa amb barreres de fusta a l'entrada on un dia vas imaginar que hi podies morir --que hi podies néixer. Tornar als esmorzars al balcó, al sol d'hivern. Tornar a la mare -- te quiero mucho, poquito, nada --, sense dolor. Tornar al cos com qui recompon un gerro trencat perquè no vol llençar-lo encara, perquè prefereix aprendre a estimar-ne les esquerdes, els pedaços que ja no encaixaran mai més de manera perfecta --perquè el vol, simplement, perquè és seu. Tornar al nus reconcentrat del teu desig, l'ou de fusta que tanques ben fort dins del pun y i amagues darrere l'esquena. Tornar, deia la poeta, com si mai no haguéssim marxat. I trobar-h

Jedediah Laub-Klein i aquest cop els comiats són una porta oberta de bat a bat, amb tot el sol a dins de casa i un balancí al porxo. Darrere hi ha els llibres, i un projecte que estimes des que el vas veure néixer, i unes companyes inoblidables. On ets ara, no es desmunten a trossos ni els envans ni les teulades, ni s'escrostona el guix de les parets, i la barana del balcó torna a sostenir-te. Al davant, no hi ha ni deserts ni oceans infinits per travessar. Aquest cop hi ha agraïment, miracle, regals, rumbes i desig, amor a les puntes dels dits, equilibris il·lusionats damunt les cordes fluixes de la vida. Avui no hi ha vertigen, no hi ha buit, no hi ha pànic. Hi ha el cor, que et duu de dret a les aules, de dret al nucli del teu desig, de dret a la textura gairebé tangible dels teus somnis. En la vida hay que saber estar , et deien avui, que la vida ya sabemos cómo es . I seguim. Seguim.

plorar, potser, pel jo perdut, per l'ànima perduda i en yorada d'aquest cos, que es sap vençuda. "Cos meu", Non si male nunc cinc minuts més tard comença el drama d'estimar. I no saps què és més verge: si el teu cos o el teu cor perquè els dos et fan mal. Cèlia Nolla tots dos, deia ella. Quan estimes. I ara penses, encara més quan no estimes. Que el cos cal preservar-lo perquè no acabi esquitxant de fang brut tots els racons de l'ànima. Cal assumir-lo com és --com l'han fet--, petit, desconfiat, sensible, que no pot exposar-se. Que necessita un espai segur. Que demana que el coneguin, que l'acceptin, que s'arrisquin a la vacil·lació i al desconcert les primeres vegades que s'hi acostin. Que no el qüestionin. Que no perdin la paciència. Que l'estimin, suposo. Encara que sigui la primera i l'última vegada que s'hi passegen. Que no se't quedi descol·locat. Estrany. Trist. Que el desig del començament no es f

Amigues, amics, Avui, després de mesos d’espera, hem tingut molt bones notícies de Serveis Socials. Estic emocionada i no puc deixar d'agrair-vos tot el suport que ens heu donat, a mi i a la meva família, en tot el procés que hem viscut els darrers anys, directament o indirectament, presents de cos o d'esperit, des de l'altra banda de l'oceà o des d'enllà dels Pirineus, des del País Valencià i des de tots els racons del Maresme, el Vallès i anar sumant. Gràcies per l'amor, per la companyia, per les abraçades. Gràcies pel Reiki, per les passejades, pels correus electrònics, per les trucades. Gràcies per escoltar-me(-nos), per llegir-me(-nos), per ajudar-me(-nos) quan els problemes pràctics semblaven irresolubles. Gràcies per les escapades a Arbúcies, per les escapades a Tolosa, per les escapades al Montseny, per les escapades al mar. Gràcies pels relats de lesbianes amb final feliç, per les Festes Feministes que ens empoderen, gràcies pels versos i la

Aminimanda Vecino Dios, si a veces te molesto con duros golpes en las noches largas, es porque apenas te oigo respirar y sé que siempre estás solo en tu cuarto. (...) R. M. Rilke , El libro de las horas     hauries escollit la casa de fusta, i el llop hauria bufat i bufat i bufat, i al capdavall l'hauria fet caure a terra. I tu hauries fugit bosc endins i n'hauries construït una altra, també de fusta. Sempre de fusta. Encara que hagués de tornar el llop. Perquè la palla se't fica dins la roba i et fa ferides petites a la pell de les mans. Perquè els maons són freds i et fan encara més costa amunt aquests hiverns sense mare. Hauries tornat a escollir una casa de fusta, amb un envà prim entre les dues cambres, per escoltar el so buit que fan de nou els teus cops amb els artells --un, dos, tres, cinc-- i el silenci de després, sense aire, i la resposta --un, dos, tres, cinc--, un sóc aquí , un hi seré sempre . Que la família, diuen alguns, és la que esc

Daniel Ochoa de Olza ( El País , 09.12.14) ens besarem i ens tornarem a besar. Als burger kings, als carrers que envolten les catedrals, a les avingudes de totes les ciutats. Ens besarem i ens tornarem a besar, sota els ponts antics, darrere les persianes, davant del portal de casa, damunt de les teulades. Ens besarem a dins dels cotxes i fora dels armaris, a la terrassa d'un edifici d'oficines i vora les màquines de cafè, a l'infern dels suburbis i al cor d'un bosc nevat , de cara al mar i d'esquena a les muntanyes. Ens besarem perquè sí, perquè també, perquè abans no podíem, perquè podem avui, perquè volem poder  demà . Ens besarem i ens tornarem a besar, amb gust de tabac i sucre entre les dents, amb llavis tallats, llengües amb pírcings, genives vermelles i galtes esblanqueïdes. Ens besarem amb amor i amb desig, amb amor solament, únicament amb desig, amb ganes de jugar i amb ganes de riure, ens besarem perquè sí i perquè també, perquè ahir no, perquè demà

no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió "Con la frente marchita", J. Sabina qui t'ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d'una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix, a les roques de l'espigó. Tan a la vora l'una de l'altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig.  Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i f eia olor d'espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure --de tot el que tu anhelaves les tardes d'hivern ventoses i fredes vora la mar bruta

kaboompics Avui m'he acabat el licor que vas regalar-me abans de l'estiu. La resta, l'he compartida únicament amb persones que estimo com a mínim tant com a tu, i només en moments molt especials, com correspon als beuratges exquisits que es regalen amb amor. Els dos o tres dits que quedaven els havia reservat per a mi. Per a alguna nit com aquesta, de silenci a les habitacions de casa, de lluna gairebé plena al balcó, d'endreça i retrobament amb els espais i amb la soledat benvinguda i ben-volguda. Una nit de festa a fora i recolliment a dins, no programada, un nit que sabia que vindria a trobar-me com em vénen a trobar darrerament les coses importants. Una nit perfecta per al ritual de l'agraïment. L'altar, avui, és el marbre de la cuina. El calze, un gotet per beure te verd amb menta que algú em va dur del Marroc. El líquid groc, la sang que em batega amb dolor i dolçor a parts iguals cada vegada que et penso. He brindat per tu, amb tu i en tu, per les a

Only know you've been high when you're feeling low Only hate the road when you're missing home Only know you love her when you let her go Passenger , "Let her go" Ens busquem per tota la ciutat quan ens sentim soles. Coincidim sovint --la soledat deu ser el terme invariable de totes les equacions quotidianes. Ni tu ets la Maga passejant abstreta pel Pont des Arts ni jo sóc qui ve a trobar-te com si fos tan natural que apareguis sense haver-nos citat abans, però quan et telefono em dius simplement que sí, i en aquell moment podria posar un cadenat a la barana del pont amb els nostres noms gravats en plata. ¿Quina altra cosa pot voler dir la fidelitat, més enllà d'aquest  Sí, vinc , més enllà de tots els meus Sí, vine ? E ns sabem de memòria el cos i ens el respirem des de tots els angles sense els dubtes de la primera vegada.  T’estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M’estimes perquè hi sóc quan et sents sola. Som aquí, simplement

tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

No vull viure en condicionals.  No vull que la música em giri l'esquena i no poder passejar descalça damunt del pentagrama.  Escric endins, avui. A la rebotiga.  En silenci.

José María Cuéllar la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern i tu, la casa que estimo, tancada amb pany i clau. "Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli , potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli , ha dit l'amiga, i tu has recor

Stefan Gessert Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso , tornes a dir, i el cerro , i dónde está tu abuela . Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me  Conta-li coses , i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n,  jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'en yor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retr

Shayna Hobbs t'han escollit un nom que llisca quan el dius i que sosté en només tres lletres la suavitat i la dolçor que van acompanyar-te el dia que vas néixer . Miro com dorms en el cotxet, tranquil·la i confiada, i recordo la teva mare el dia que va parlar-nos del desig de tenir-te. Sense venir a tomb, sense que respongués a cap pregunta o a cap interpel·lació --sense voler, doncs, convèncer ningú, parlant simplement des d'ella, des del seu voler, perquè sí, per compartir-lo--, va començar a explicar-nos el que la movia a esperar-te, a crear-te, a parir-te. El que l'empen yia, des del cor de les entran yes, a buscar-te,  tot i que fos difícil, tot i que li cremessin encara al cos dues cicatrius traumàtiques i a l'ànima la pena i la ràbia per la violència obstètrica. Parlava, ella, de tu, sense conèixe't encara, i li vessava pertot el desig, el sentit profund del seu voler, el sentit profund de la seva opció de vida ara i aquí. I jo, que l'escoltava envol

Volkan Olmez no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte María Zambrano , Esencia y hermosura no escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d'esquena a tu. Que no em véns al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m'esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d'obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d'escriure't quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m'atreveixo a bressar-la sense por que se'm trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em véns al cap --ja no em véns al cor-- quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell

passe el que passe recorda respirar Feliu Ventura em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'habita l'esquena La vida té vida pròpia cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l'infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l'aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t'arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t'esborren i tornes a ser una sola amb l'aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no f

Foto: F. Antolín Hernández Cadascú ha de tenir la seva cambra. I un pati blau on passejar els seus dubtes. Montserrat Abelló Quan tornis a casa, imagina el desig com una pregunta immensa. "Paraules (II)", I Déu en algun lloc passeges els dubtes i el desig pels carrers inhòspits que et porten a casa. Nusos viaris, tanques, descampats, obres interminables. La mà a la butxaca estrenyent les claus. Els cinc sentits en alerta i al mateix temps les ganes de caminar tranquil·la, de no haver-hi de pensar cada vegada. Passeges el desig, el dubte etern, i recordes la fam que te'l feia present tothora.  La fam que et recordava que hi havia alguna cosa al món que et semblava que podies controlar.  La voldries ara, que fa massa dies que se n'ha anat al mateix ritme que et fugia l'aire. Voldries la fam rugint-te a l'estómac per recordar-te les ganes d'omplir-te de vida --de plaer, de bellesa, de vertigen. Passeges el desig, que avui et passa només

Foto: Manuel Conde Que no el toqui ningú (més) el teu múscul menut i tremolós. Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent la membrana escaldada. "El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i e

Ten paciencia con todo aquello que no está resuelto en tu corazón e intenta amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño. No busques ahora las respuestas, que no se te pueden dar porque no podrías vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Vive ahora las preguntas. Rainer Maria Rilke Debes amar el tiempo de los intentos debes amar la hora que nunca brilla Silvio Rodríguez Amb tu (després de tu) vaig aprendre a estimar el temps dels intents. El temps de trepitjar la vida com si hagués de trencar-se'm a cada pas. De deixar de beure mate i defugir Silvio perquè no se m'obrissin en canal les venes de l'enyorança. El temps d'intentar odiar-te per fer veure que havia deixat d'estimar-te. El temps de tocar el buit amb la punta dels dits, i que després em sagnessin els repelons i jo me'ls llepés sense cap recança. El temps de les bronquitis, de l'asma. Del no-res.  El temps d'intentar aprendre a estim

Hice una tregua en medio del deseo. Una tregua profunda como un oasis. Chantal Maillard , "Conjuro contra el mal de amores IV" Feia molts dies que no sortia al balcó corrent darrere d'amors i d'altres coses. Maria Mercè Marçal , "Tombant" no has trobat mai les paraules del desig, i tant com et costa aturar-te i respirar i sortir al balcó a veure si encara et viuen les plantes. Potser és que el desig no et pesa, ni et fa teranyines al voltant del pulmó, ni et talla la pell arran de les ungles. El desig et respira en totes les cèl·lules del cos, no s'encalla en cap òrgan, en cap múscul, en cap os. Et travessa de dalt a baix com un torrent que salta per damunt de totes les pedres. El desig no té nom perquè es viu en el crit, en el gemec, en el silenci. Perquè es viu i prou.   la treva sí. Sortir al balcó després de. Seure en terra amb la tassa de cafè a les mans i aturar el batec. Saber-lo, malgrat tot. Sentir-lo encara sota la pell, com un

( PVD2C: part vaginal després de 2 cesàries ) Probablemente de todos nuestros sentimientos,  el único que no es verdaderamente nuestro  es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida,  es la vida misma defendiéndose. Julio Cortázar, Rayuela Tretze hores i trenta-set minuts. Un pis ple de sol que es transforma en poca estona en un temple sagrat, de llum tènue i silenci espès que respira calma. Presses mesurades, ordres precises, una llevadora forta com un roure. Els nebots, inesperadament dòcils i obedients, que t'agafen la mà per travessar el carrer abans que els ho demanis tu. El cos a casa de l'amiga que t'acull i el cor a la casa on la germana ara hi creu, ara defalleix, ara hi torna a creure. Anades i vingudes -- Com va? Lent, però bé . Tovalloles humides, infusió d'herba estanyera, compreses remullades, palanganes, coixins. Silenci. La banyera plena fins dalt d'aigua calenta. Un foli enganxat a la porta de casa: "Estem de part. Disculpe

Anita Moll quan sobreviure forma part de l'essència Aspencat Torna, ella, i li noto en la veu, malgrat la debilitat inevitable, la solidesa de sempre. No li dic que he tingut por, alguns moments, tots aquests dies. Li dic He pensat en tu, li dic Sabia que tot aniria bé. Què sabem? No res, de fet. Ens ho inventem, una mica per anar tirant, una mica per defugir el neguit, un molt per no dir en veu alta Et necessito. I jo me l'he inventada invencible per no confessar No podria viure sense tu, i l'he imaginada alzina eterna, olivera antiga, castan yer immortal. I ella ha tornat rosella fràgil que no perd els pètals amb un cop de vent, per més fort que sigui. Ha tornat dona d'heura, arrapada per sempre a les parets esquerdades de la meva vida, per recordar-me que qualsevol cicatriu, fins la més castigada, pot ser besable. Ha tornat dona tapís, amb la pell i l'ànima cosides a trossos, per continuar expandint-se fins a l'infinit i abastar fins i tot els racons

és antinatural ofegar-me sola. et busco el somriure en cada glop d'inhalador. I Déu en algun lloc L'aire és un carrer estret i tu no hi passes. Quina és la vida que no vols respirar? Ella  truca suau a la porta i s'escola dins l'habitació on t'ofegues.  Et parla fluixet. La sents a la vora però no pots mirar-la. Ja ha passat, però encara mors una mica --el problema no és la por, el problema és quedar-s'hi.  Ella espera. T'espera. No jutja. Sap quin és el nom darrere l'aire difícil, sap de quin color és aquesta pena. Sap q uina és la vida que no pots respirar. Et posa la mà a la cintura i et parla com si t'acaronés. No entens què diu. Deixes que se t'endugui la calma del to, del timbre afable d'aquesta veu que fa tants an ys que coneixes i que tanmateix no havies sentit mai així. Li dius la por. Li dius la pena. Carrer estret, laberint cec, corba esmolada de tots els topants. T'acull la pena. Dissol la por. Germana-mare que