qui no se n'enamoraria

La consigna és clara: Tot allò que no vulguis, crema-ho a la foguera la Nit de Sant Joan. Hem acabat el cava, les coques i els petards. Fumem fent rotllana a terra, al pati d'en Marc i la Gemma. Fa estona que ens hipnotitzen les flames de la foguera on han anat a parar algunes caixes de fruita del magatzem d’en Joan i la calaixera atrotinada de la Marta, a més de la muntanya de diaris i revistes que en Marc i la Gemma acumulaven a casa. Entre les flames, enxampes en Carles mirant la Gemma com si fos un somni, i te la mires també i la veus com si fos la primera vegada, té una llum als ulls i al somriure encara més hipnotitzant que el foc. Enxampes en Carles i decideixes, amb un vertigen lleu a la boca de l’estómac, que li guardaràs el secret. Algú es deixondeix, Va, que s’ha de fer la crema!, i s’alça i reparteix fulls reciclats i bolígrafs com si fóssim a classe. Se’ns escapa el riure en un primer moment, però tot d’una es fa el silenci, i escrivim. Tot allò que no vulguis, crema-ho a la foguera. Tornes a alçar als ulls i l’enxampes un cop més amb la mirada fixa en el serrell ros que ara tapa una mica la preciosa cara inclinada damunt del paper, concentrada, rosegant la punta del llapis mentre rumia. L’enxampes i reconeixes que et fa una mica de mal, només una mica, però ho entens, qui no se n’enamoraria si la conegués. L’enxampes i et preguntes si deu estar escrivint el mateix que tu, si també deu voler que desaparegui entre les flames de la nit màgica aquella cremor al pit, el desig impossible esgarrapant els somnis, la culpa arrapada a la pell com un tatuatge acusador. No n'estàs segura, però la culpa sí, la culpa sí que ha d'anar a la foguera. I l'escrius al paper i et quedes mirant molta estona com la devoren les flames.