La vida té vida pròpia

Fas tard, i no tens temps de fer balanç en quatre línies esgarrapades a corre-cuita, però des que t'has llevat avui que tens el desfici de dir alguna cosa d'aquest any que s'esmuny mentre et tornes a pintar els ulls com aquell vespre de març abans d'anar a dir versos, que deixaves la porta entreoberta per si, com si. Març de tulipes i de silencis que ja no tenien el tacte del malson. Març de desficis i de salts al buit, sense xarxa --love the way you love, et deien avui, i tu pensaves les trompades inevitables i el mal d'ossos de després, com quan vas caure amb la moto la primera vegada, i la segona, i la tercera, i l'únic que canviava era l'agilitat per espolsar-te la por i tornar a conduir de nou, com si no--. Fas tard i no tens temps de fer balanç, però torna a ballar-te pel cap la cançó dels teus finals i dels teus principis i totes les línies que t'ha fet escriure. I el desig i la por i la meravella dels dits que et toquen l'esquena i n

escapa't del cos que et dorm al costat i fa anys que no t'estima i vés a buscar unes mans petites com la pluja Creixen malgrat tot les tulipes els arbres al riu i el riu al cel. O al revés. Tota la pena al riu i tu per l'autopista taral·lejant Dusminguet com si fos ahir que ballaves a la rambla del Raval mentre escopies la culpa a les clavegueres. Com si fos ahir que somreies amb ulls tristos i ni tan sols intuïes la llum d'avui. El somriure d'avui. Les ganes d'avui. El desig d'avui. I fas un altre cop la llista: tornar a conduir, tornar a escriure, decidir què vols fer amb el teu temps, decidir què vols fer amb el teu cos. Tornar a creure que pots. Que has vingut aquí a expandir-te, a arriscar-te, a tirar-te en paracaigudes amb tota la por travessant-te les costelles. A vessar tendresa com si no hi hagués res més al món que l'esquena que acarones. Estimar una, dues, tres, quatre, cinc o sis vegades --i totes, totes, sense xarxa. Quedar-te quan

Only hate the road when you're missing home Passenger , "Let her go" estimo avui tots els camins que us porten a casa. Els revolts del Garraf, la via de tren esquitxada de blaus, les turbulències que heu travessat per venir de l'illa. Els whatsapp, els e-mails, encara algun sms, les trucades des del Vallès. Enviar-te una abraçada gran com una amanida tot just obrir els ulls --i tenir-te sempre, sempre, sempre, a dins. El Nadal de l'an y que ve  que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal   que en yora un altre Nadal.  Nines russes que guarden tot l'amor que us tinc. Una cervesa, dos cigarrets, tres petons de pastanaga. La mare que ens mira i ens diu el nom, i s'afluixa un nus --encara no, avui no.  Estimo tots els camins que us han dut a casa, que ara sí que és casa i ja no té por de la intempèrie. Estimo tots els camins, totes les dreceres, totes les marrades que ens retroben aquest migdia plujós. I us visc avui, amb tot el que hi ha --tamb

(A l’Heura Marçal, que un dia va parlar-me d’amors desafinats) em vas dir que l’amor ens desafina com un piano vell toco les tecles amb guants de llana sense dits a estones perdo el ritme i se’m talla la pell ran de les ungles. desafino sovint estimo encara "I Déu en algun lloc" (Fotografia:    el Buho nº30 )

Llevar-se  sense dolor a les mandíbules --haver somiat la ràbia.

Si em veiessis avui, tornaries a dir-me Fas cara de tardor . I aquest cop potser et diria que fa setmanes que se m'ha instal·lat l'hivern entre la pell i la sang i que tinc novembre congelat a les venes. Que no trobo la manera de fer-lo ploure. Que no ploro, que ja no en sé, que se m'entela l'ànima els matins cendrosos de dilluns i no puc ni dibuixar el seu nom a les finestres. Que se m'ha aturat la vida en el desig de silenci. Que no m'acostumo al fred i torno a dormir amb jersei de llana i bosses d'aigua calenta. Que hauria trucat avui per dir Ho sento, per dir Em moro de fred però m'agradaria que vinguessis al barri a prendre una cervesa en qualsevol terrassa mentre fumes una cigarreta rere l'altra i m'expliques com et passa la vida pel cos i no puc evitar tornar a imaginar-me com era jo quan en tenia vint-i-pocs i desitjar tenir menys por la propera vida.  La neboda m'envia un petó gros des de la pantalla del mòbil. Potser vind

saber que si escoltes aquella cançó t'entrarà de mica en mica una nostàlgia xopa de tendresa. Escoltar-la igualment, una, dues, deu vegades. Que vingui la tendresa, al preu que sigui. Que vinguin ara i aquí tots els records. Que el meu ara sigui un ahir, perquè sí, perquè vull, perquè el plor del que va ser i ja no és arrossegui l'altre, el plor d'avui, el plor que tens entrebancat a les costelles i et ressona a l'infern de l'oïda i no et deixa dormir. Que la tristesa antiga estiri el fil de la tristesa d'ara i la desenredi, la desengruni, la des-sigui. I que tota l'aigua et retorni per fi el silenci. el silenci.

La consigna és clara: Tot allò que no vulguis, crema-ho a la foguera la Nit de Sant Joan. Hem acabat el cava, les coques i els petards. Fumem fent rotllana a terra, al pati d'en Marc i la Gemma. Fa estona que ens hipnotitzen les flames de la foguera on han anat a parar algunes caixes de fruita del magatzem d’en Joan i la calaixera atrotinada de la Marta, a més de la muntanya de diaris i revistes que en Marc i la Gemma acumulaven a casa. Entre les flames, enxampes en Carles mirant la Gemma com si fos un somni, i te la mires també i la veus com si fos la primera vegada, té una llum als ulls i al somriure encara més hipnotitzant que el foc. Enxampes en Carles i decideixes, amb un vertigen lleu a la boca de l’estómac, que li guardaràs el secret. Algú es deixondeix, Va, que s’ha de fer la crema! , i s’alça i reparteix fulls reciclats i bolígrafs com si fóssim a classe. Se’ns escapa el riure en un primer moment, però tot d’una es fa el silenci, i escrivim. Tot allò que