La vida té vida pròpia

Monsieur Cousteau,  per què a vostè els taurons no li fan por? Els Amics de les Arts , "Monsieur Cousteu" Espècies per catalogar recordar Arenys. Tornar-hi junts. Apedaçar memòries entre tots, com qui fa un trencaclosques sabent que no té, ni tindrà mai, totes les peces. Aren ys, el mar, el trajecte amb l'R4 per la carretera de Vallgorguina. Terra de bruixes, deia la mare. La mare. Les onades gegants que engrescaven el germà i et feien por a tu. Els guals de l'entrada del poble. Sant Celoni abans i després, la casa gran i el riu tan a la vora. Aren ys, la sorra, els entrepans de mantega i pernil dolç, els flotadors de colors llampants i el cansament de tornada, feliços, amb ganes d'arribar a casa i sortir al pati a comptar estrelles i buscar ovnis. La mare. Un frankfurt a la riera un dia que va ser una festa. El cosí gran alguna vegada, el seu riure contagiós i els cabells arrissats i negríssims, Tieta, em deixes conduir?  T'hauries pogut enamorar d

acabar un poema estimar-lo ja per sempre

Escribir es desviarse y vivir es ajustarse. "Sábanas", del blog Suspendelviaje Et desvies. Escrius o vius? El text s'escampa indòmit damunt del blanc.  La vida se't desajusta com un rellotge vell.  Aquell matí d'agost t'havies quedat clavada en el blau i amb prou feines vas notar que els gira-sols us donaven l'esquena. Avui són les paraules les que no volen mirar-te. Es tomben cap a la llum mentre tu busques en l'ombra el que has perdut.

El tiempo de los árboles está en ti después de amarnos. Kirmen Uribe No vols oblidar res. Ni els seus ulls després de, ni els teus ulls enllà de. Ni la por, ni el desig, ni la intempèrie. Tampoc l'arrel profunda d'aquest dolor, ni d'aquell altre, el primigeni, el que t'aboca cada dia a l'abisme en els ulls de la mare. No vols oblidar res. Escrius, doncs. Poques pàgines , quatre versos, una suite . Conjurs de plantes màgiques per retenir el record. [Somriuries així, mare, si no haguessis oblidat?]

tornar a omplir l'agenda --sopars, presentacions, l'obra de Veiga que no et vols perdre, una excursió al poble on passaves els estius quan eres petita, reunions per trobar finals feliços , potser el gimnàs, sens dubte una visita a les nebodes. Agrair les mandarines, les llimones, el brou de pollastre i les pilotes casolanes. El carro de la compra que l'amiga et va dur ple fins dalt de queviures per omplir el rebost els dies que pogués quedar-se el virus. Els missatges de bon dia, de com estàs, d'encara estàs malalta, de necessites res. Les seves bromes i el temps que esgarrapa per venir-te a veure a l'hora del cafè i seure amb tu al balcó i parlar de la mare i de les farmàcies que no cobren i de Pop Ràpid. Escoltar Kiko i cantussejar Lobo López mentre segelles les finestres per no tornar a passar fred a dins de casa. Tallar les fulles mortes del potus. Desitjar que revifi, i sorprendre't parlant-li com t'hauries pogut parlar a tu aquests dies de febre i

Ens pensàvem que teníem totes les paraules. Que ens hi sabríem trobar sempre. (...) I tanmateix, ja ho veus. "Paraules", Mil cinc-cents diumenges Una passera damunt del riu amb cinc o o set o vuit paraules. Uns quants No ho sé  i totes les ganes de ser-te a la vora i besar-te suau, molt suau, la galta. Una passera damunt del riu, i jo que em giro per mirar-te i torno a tenir el somriure de sempre. Ja no hi ha la febre, ni el cansament, ni el plor dels matins fent-me un nus a les costelles. Cinc o set o vuit paraules per travessar el riu i sortir a córrer pels camins que ja han oblidat tots els malsons. Menjarem ensaïmada i coca del Mistral i xarruparem te negre a l'hora que el sol comenci a amagar-se darrere els edificis del pati de veïns. Tornaré a tenir ganes d'adoptar un gat i me'n desdiré al cap de dos minuts. Dubtaré un cop més si em quedo o si marxo, si vaig o si vinc, si escric o si callo. Et faràs la morta perquè et desperti amb un petó. I t

No aniràs a la guerra. Et rendeixes ara. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. Encara ets al mig de la plaça, a la intempèrie, amb totes les portes tancades i les finestres amb llum a dins. Però has recordat on és casa. Tanques els ulls i la veus, oberta a dos vents, plena de llum, amb fruita de tardor al marbre de la cuina i la tetera rodona a la tauleta de la sala, damunt del tapet que vas dur de Romania . Una flor de paper del color que escombra tristeses. El racó dels miracles, del silenci, dels àngels, del potus que creix imparable encara que no el reguis, encara que no te'l miris. El racó on la vida viu fins i tot quan tu t'atures, fins i tot quan et perds i no recordes el camí que et torna a casa --una altra vegada, una altra vegada. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. I què, si t'has perdut? I què, si has tornat a ficar-te al bosc i els ocells s'han menjat les molles de pa que havies anat deixant pel camí? I què, si aquest cop t&