mi calle


em perdo amb moto pel districte més gran de Barcelona. Tres quarts d'hora travessant quadrícules de carrers desconeguts que de cop ja no sé si són paral·lels o perpendiculars al mar. Com puc saber on sóc si no sé on és el mar. Al carrer no-sé-quin cantonada no-sé-què m'aturo en un semàfor absurd i m'adono que almenys mentre condueixo i intento trobar-me oblido el nus i gairebé no cou. Torna ara, la cremor. On eren les carícies que guarien l'ànima? Emplastre sobre emplastre sobre emplastre sobre emplastre. I a sota, el batec intacte de la primera vegada, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Busco algun nom a les parets que fan cantonada. "Carrer de Veneçuela", diu el rètol de l'esquerra. "Mi calle", diu el de la dreta, pintat a mà damunt d'un mur. I un cor de color blau que sembla que hagi de saltar d'un bot a les llambordes de la vorera i arrencar a córrer pels carrers deserts com un nen esverat. El semàfor es posa verd i continuo clavada davant el rètol pintat de blau damunt del mur. No sé on és el mar però algú ha dit el meu carrer. Arrenco sense ganes. No sé on és el mar i acabo de deixar l'únic trosset de terra que em quedava.

Comentaris

Jordi Solà Coll ha dit…

Com si fos una segona pell, em perdo en el teu poema a la recerca del meu carrer...

Des de El Far, a tocar del mar...
Anònim ha dit…


*

Jamai perduda:
vagar és retrobar-se
per camins altres.
(i en ser al lloc que coneixes
a tu arribes, ben nova.)

*

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua