cara de tardor


i quan ja no hi comptaves arriba el dia que la son ve a trobar-te abans i tot que la surtis a buscar. Dorms nou hores seguides i somies nenes òrfenes que mengen llenties a la cuina d'una casa antiga. Et lleves més trista que ahir però potser més que demà. O al revés. Ella et diu Fas cara de tardor, i tu somrius una mica, quant temps fa que t'endevina el fred només mirant-te al fons de les pupil·les. Cara de tardor, llavis de silenci, mirada de pluja. Que difícil, alguns dies, el somriure. I què. També era difícil la son amansida, el descans profund, el cor en calma, i ja ho veus. Fas cara de tardor, aquest diumenge, però quan tornes a casa et diuen que a Brasov ha deixat de nevar. Que farà bo. Que us esperen amb vi blanc i bones menges i tota la calidesa del món. Tanques els ulls cansats d'autopista i imagines paisatges que fan olor de bosc i de muntanya. Cel blau i sense núvols. El fred just, per tastar l'octubre. I un poema que et fa niu al palmell de la mà, com un somni profund després de massa dies.

Comentaris

Eva ha dit…
Que bonic, So, que bonic!! T'estimo!! Ens veiem, sí o sí, després de Brasov!!
7 d’octubre de 2013, a les 7:50
Córrer i llegir ha dit…
Dormir hores seguides... jo encara recordo quan vaig tornar a dormir-les, fa menys d'un any, al principi no m'ho creia.
Fer cara de tardor a mi em sona maco, perquè la tardor és preciosa, amb els seus colors torrats i càlids, la llum diferent. Ara, no sembla que la teva cara de tardor sigui tan positiva. Que vagi bé a Brasov (te'n vas a Brasov?)
7 d’octubre de 2013, a les 8:03
Anònim ha dit…

*

la tardor cova
un poema que nia.
és primavera.

*


8 d’octubre de 2013, a les 22:47
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació