La vida té vida pròpia

"Siempre me ha gustado oír el chupchúp de la comida en el fuego. Una hoja de laurel, una pizca de clavo y un chorrito de cognac, a veces también un trozo de chocolate o una galleta para espesar; mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios." "Zapatos",  Cartografiando el vacío Prepares el brou de carn que t'ha d'ajudar a passar aquests dies de virus persistents. Pastanaga, ceba, porro, api, un parell d'ossos de vedella i un quart de gallina.  mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios . Qui et va ensenyar a cuinar a tu, si és que te'n va ensenyar algú? La mare en sabia poc, i no hi prenia gust. Algunes vegades, encara avui, t'has preguntat com devia ser tenir una mare com les que omplen les carmanyoles  de menges exquisides  els diumenges a la tarda, després del dinar familiar, quan els nòvios es deixondeixen de la becaina al sofà de la sala i agafen les jaquetes pe

Dies de febre --dies en suspens--. Ni aquí ni allà. Ni al món ni al cos, et diu, i sents que és ben bé així, que no et reconeixes el cos dèbil de cop i volta, quan fa només tres dies tornaves del gimnàs amb ganes de menjar-te el món com si tinguessis 15 any s (no els teus 15 an y s, esclar; els d'algú altre). Sures. Esperes. On és la terra? On són el desig, la gana, els nervis de punta, els versos que volies escriure, el somriure fàcil? On han anat a parar totes les coses que et fan i et desfan? Et prepares l'enèsim beuratge de gingebre, llimona i mel amb l'esperança que sigui aquest el que et torni a connectar definitivament amb la setmana que has deixat suspesa en l'aire. Hi havia el comiat de la família al port. Una xerrada amb alumnes d'ESO en un institut del barri. Hi havia els amics i una festa per celebrar versos. G anes de comprar panellets i castanyes per acabar la garnatxa en bona companyia --ganes que fes una mica de fred--. Hi havia tot el que ara es

Viatges, en el fons, per tenir ganes de tornar . T'ho va dir més bonic, però no recordes exactament les paraules que ara inaugurarien aquest apunt amb un impacte semblant, potser, al que vas sentir quan vas llegir-les. Era una postal d'algun país de l'Àfrica, tampoc no recordes quin. La vas llegir a la plaça sortint del metro, abans de pujar a casa. D'amagat. Ja no vols viure mai més l'amor d'amagat. Viatges, recordes avui, per tornar i saber on és casa. Però no (tant) aquest cop. No així. Retrobes casa, sí. El barri, les places, els carrers. Les amigues. La mare i el pare --la tendresa. Els germans i els nebots. El teu llit, el teu balcó amb lluna, la teva finestra encara sense cortines. Retrobes casa, però ja no és la mateixa casa. Entre els mobles, versos de dones d'altres països ( loneliness combs her hair for hours ). Sota els llençols borden els gossos de Bucarest. Gossos abandonats que vagaregen pels carrers i per les vies del tren. Nens abandona

i quan ja no hi comptaves arriba el dia que la son ve a trobar-te abans i tot que la surtis a buscar. Dorms nou hores seguides i somies nenes òrfenes que mengen llenties a la cuina d'una casa antiga. Et lleves més trista que ahir però potser més que demà. O al revés. Ella et diu Fas cara de tardor , i tu somrius una mica, quant temps fa que t'endevina el fred només mirant-te al fons de les pupil·les. Cara de tardor, llavis de silenci, mirada de pluja. Que difícil, alguns dies, el somriure. I què. També era difícil la son amansida, el descans profund, el cor en calma, i ja ho veus. Fas cara de tardor, aquest diumenge, però quan tornes a casa et diuen que a Brasov ha deixat de nevar. Que farà bo. Que us esperen amb vi blanc i bones menges i tota la calidesa del món. Tanques els ulls cansats d'autopista i imagines paisatges que fan olor de bosc i de muntanya. Cel blau i sense núvols. El fred just, per tastar l'octubre. I un poema que et fa niu al palmell de la mà, com

em perdo amb moto pel districte més gran de Barcelona. Tres quarts d'hora travessant quadrícules de carrers desconeguts que de cop ja no sé si són paral·lels o perpendiculars al mar. Com puc saber on sóc si no sé on és el mar. Al carrer no-sé-quin cantonada no-sé-què m'aturo en un semàfor absurd i m'adono que almenys mentre condueixo i intento trobar-me oblido el nus i gairebé no cou. Torna ara, la cremor. On eren les carícies que guarien l'ànima? Emplastre sobre emplastre sobre emplastre sobre emplastre. I a sota, el batec intacte de la primera vegada, ningú t'havia dit que faria tant de mal . Busco algun nom a les parets que fan cantonada. "Carrer de Veneçuela", diu el rètol de l'esquerra. "Mi calle", diu el de la dreta, pintat a mà damunt d'un mur. I un cor de color blau que sembla que hagi de saltar d'un bot a les llambordes de la vorera i arrencar a córrer pels carrers deserts com un nen esverat . El semàfor es posa verd i co