Recital poètic "Carta blanca" a Girona


Demà a les 20h, a l'Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona, presentem "Carta blanca". Un diàleg artístic entre dues veus creatives: l'obra literària de Sònia Moll i la música de Clara Peya. Sònia Moll recita poemes i altres textos inclosos als llibres Creixen malgrat tot les tulipes (XXXII Premi 25 d'abril de Narrativa Curta 2012) i Non si male nunc (premi Sant Celoni de Poesia 2007) i també textos inèdits. Clara Peya ha compost per a cada text una música que hi dialoga i emfatitza la lectura. 



Comentaris

Xelo IProu ha dit…
Qui poguera estar amb vosaltres! Felicitats
18 de setembre de 2013, a les 0:40
Unknown ha dit…
Segur que serà un èxit, Sònia!
La "Casa de Cultura" de Girona i, en concret, la seva biblioteca varen ser molt freqüentades per mi en els llunyans anys de batxillerat.
18 de setembre de 2013, a les 0:46
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Gràcies! Xelo, ens encantaria dur el recital a la terreta! Glòria, quan el tornem a fer a prop d'aquí t'aviso! Un petó!
18 de setembre de 2013, a les 14:17
Sofía ha dit…
OH! Ha de ser fantàstic! Tant de bo a a Girona s'hi pogués arribar volant... Es repetirà? :);)
18 de setembre de 2013, a les 15:42
calaix ha dit…
Felicitats pel recital, m'ho he passat molt bé, tot i que hi ha hagut algún moment que m'heu tocat la fibra i se m'ha escapat una llàgrima. De fet la poesia és això: emoció. gràcies.
18 de setembre de 2013, a les 22:06
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
@Sofia, t'aviso quan ho fem més a prop!
@calaix, quina il·lusió! Moltíssimes gràcies per venir! M'hauria encantat saludar-te!
19 de setembre de 2013, a les 13:11
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació