el verd que no somreia



has anat a buscar els ulls que diuen que no et brillaven. Ha calgut regirar calaixos: no n'has trobat fotos digitals. De tot comença a fer molts anys, ja. També de la tristesa que diuen que passejaves pels carrers del poble. Del somriure apagat. De la llum ensorrada al fons de les pupil·les. De la por. Has anat a buscar el verd que no somreia --el verd del des-amor, el verd del des-desig. Encara no sabies de llaços que travessen segles. Encara no hi havia cançons de Silvio esgarrinxant els vidres del menjador mentre bevíeu mate i us defugíeu els ulls com adolescents. No m'ho facis més difícil, vas dir-li finalment, i el que volies era dir-li vull fer l'amor amb tu ara mateix, aquesta tarda d'abril amb rosa a la tauleta i llibres pendents. El verd que no somreia no et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue, amb l'alè intuït a cau d'orella. Només sabia de porteries antigues que amagaven amors culpables. D'esquenes com parets a l'altre costat del llit. De mans tremoloses al volant. De no puc, no en sé, no vinc, no escric, no em moc. Has anat a buscar els ulls que no brillaven i els has besat damunt de les parpelles. Tenien el mateix gust de sal que tenen avui quan te'ls besen i són verd amor, verd desig. No m'ho facis més difícil. 

Comentaris

Córrer i llegir ha dit…
Ja ho diuen, no? els ulls són el mirall de l'ànima. Que per molts anys segueixin brillant, i si en algun moment deixen de fer-ho, segur que sempre hi haurà al voltant qui t'ajudi a fer sortir la llum que portes dins.
24 de setembre de 2013, a les 8:22
Anònim ha dit…
Temps era temps hi havia uns ulls que no somreien, d’un verd mar com dues finestres obertes al món. Van ser creats per viure, ser besats amb amor i desig, però perquè visquessin de forma més alta i més profunda, primer, havien de passejar la tristesa per caminar de la mà de l’alegria. Van desenterrar pors, indultar amors culpables, deixar enrere murs d’esquenes i tot el que té a veure amb negre vespre. Avui el verd que sí somriu sap que l’alba arriba després de la nit, sinó tot seria una llum tan enlluernadora com la foscor. Sabem el que tenim perquè sabem d’on venim: de l’espai dels inicis (difícils), de la font enriquidora de tots els principis, de tots els camins de l’aigua. No m’ho facis més difícil.
24 de setembre de 2013, a les 8:52
Anònim ha dit…

*

mai més difícil
que amb el desig frenant-se
a cau d'orella.
per tants dies, tants dies,
en la llum nia l'ombra.

*
26 de setembre de 2013, a les 17:32
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació