La vida té vida pròpia

(Fotografia: Carla Moral) (Text publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa , núm. 330, el 18 de setembre de 2013) "No et moguis, va, que et faig una foto." Mig somrius i dius que no amb el cap mentre t’acostes a la càmera i te n’allunyes en un ball improvisat. "Va, para, que surten mogudes." I tu que no, en silenci, movent d’un cantó a l’altre el somriure que ell intenta fixar. T’esmunys com una anguila mentre recordes com t'agradava, abans, que els teus nòvios volguessin fer-te fotos. Com preparaves mentalment el somriure, el gest exacte, la quietud estudiada fins al mil·límetre. Recordes el neguit de mirar-les després per comprovar que havien sortit exactament com havies previst ‒exactament com esperaven de tu. Una foto nítida dels teus ulls preciosos, de l'òval amable de la cara, de la llum inalterable del teu somriure. "Sisplau, no et moguis", i no sabries com explicar-li que ja no vols no moure't, que ja no vols

has anat a buscar els ulls que diuen que no et brillaven. Ha calgut regirar calaixos: no n'has trobat fotos digitals. De tot comença a fer molts anys, ja. També de la tristesa que diuen que passejaves pels carrers del poble. Del somriure apagat. De la llum ensorrada al fons de les pupil·les. De la por. Has anat a buscar el verd que no somreia --el verd del des-amor, el verd del des-desig. Encara no sabies de llaços que travessen segles. Encara no hi havia cançons de Silvio esgarrinxant els vidres del menjador mentre bevíeu mate i us defugíeu els ulls com adolescents. No m'ho facis més difícil , vas dir-li finalment, i el que volies era dir-li vull fer l'amor amb tu ara mateix, aquesta tarda d'abril amb rosa a la tauleta i llibres pendents. El verd que no somreia no et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue, amb l'alè intuït a cau d'orella. Només sabia de porteries antigues que amagaven amors culpables. D'esquenes com parets a l'altre co

"Apropa't fins al punt on et perdi de vista." Miquel Àngel Riera Fins al punt on se'ns perdin els límits. On ja no es distingeixi la teva llum, la meva incertesa.  Allunya't una mica, després.  I respirem-nos.

Divendres 20 de setembre, a les 19:30, presentació de Creixen malgrat tot les tulipes a la llibreria Dòria Llibres de Mataró (c/Pujol 9). A càrrec de Montse Barderi. Si no vau poder venir a Vilassar, ja ho sabeu!

Demà a les 20h, a l'Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona, presentem "Carta blanca". Un diàleg artístic entre dues veus creatives: l'obra literària de Sònia Moll i la música de Clara Peya. Sònia Moll recita poemes i altres textos inclosos als llibres Creixen malgrat tot les tulipes (XXXII Premi 25 d'abril de Narrativa Curta 2012) i Non si male nunc (premi Sant Celoni de Poesia 2007) i també textos inèdits. Clara Peya ha compost per a cada text una música que hi dialoga i emfatitza la lectura. 

"Cause they told me everybody's got to pay their dues And I explained that I had overpaid them" En vas pagar, almenys, tres vegades més. I no calia. Ho has sabut avui però ja ho sabies. Vas pagar la teva part, la seva part i la de tots els qui no van trucar mai per preguntar-te I tu com estàs . Vas pagar amb el que tenies i amb el que no. I sí, podries inventar-te una altra versió: dir, per exemple, que et vas buidar de tu, que vas cremar les naus, que vas aprendre a descarregar motxilles; que mai, ni en els moments més crítics, no vas tenir la feblesa de girar el cap per mirar enrere. Podries dir el que volguessis. Inventar-te el teu mite supervivent. El teu orgull, la teva força, la llum inalterable del teu somriure. Però avui et fan una foto en el moment exacte en què oblides les defenses, ni un segon abans ni un segon després, el moment just en què torna el dolor --cercle infinit, camp de mines, taca alarmant damunt la pell--, i et mires els ulls i hi veus to

et regalaré tots els versos que encara no sóc capaç d'escriure. Te'ls enviaré amb comptagotes, un per un, perquè semblin molts, perquè tinguis la sensació que m'han omplert tota una vida dins d'aquesta vida. En cada sobre hi dibuixaré una espiral cosida de creuetes. Cada creueta, un dolor, com les reverberacions de santa Teresa. Àvila. Potser escriuré versos que parlin d'Àvila i de l'esborrany del primer poemari, encara sense títol, esventrat a la taula d'un restaurant xinès. Si algun vers aconsegueix parlar d'amor, dibuixaré un vistiplau vermell en un racó del sobre. Ho saps, oi, que no he estat mai gaire romàntica. O sí i no me'n recordo. Potser ho vaig ser quan no sabia escriure versos. Com ara, si t'hi pares a pensar. Ara és com si no en sabés ni n'hagués sabut mai, així que tant se val. Però si algun vers aconsegueix parlar d'amor, o de desig, o dels cabells que tapen els ulls i les ganes i la por d'endinsar-m'hi, si alg

Em dius "intueixo que avui voldràs escriure", i deu ser perquè he parlat d'alguna canya de més, de murs que avui no hi són, de braços caiguts i defenses anul·lades. Volia escriure, sí. De com canvia un diumenge a la tarda amb una conversa sense filtres i tots els somriures del món damunt la taula, al costat del cendrer. De com s'oblida la mort però no la tendresa dels ulls que no veurem mai més pels carrers del barri. De com s'apaga l'estiu en una terrassa del Born mentre setembre ens recorda totes les naixences. D'una cicatriu al cos que sempre és una cicatriu a l'ànima. He deixat de ser com Marilyn, això volia dir-te, i en canvi estimo més que mai Marilyn i el seu cor desfet a trossos a les mans de tots els homes que no van saber estimar-la. L'estimaria avui, profundament, incondicionalment. Acaronaria amb la punta dels dits el tel finíssim de la seva ànima malmesa. Estimaria avui, profundament, incondicionalment. Sense la canya de més, malgrat