les coses que dec

cap camí per perdre o tenir. ja mirada, l'ombra desfeta en l'ombra sense cap mur al més endins de la petja --i mai l'enrere--.

Víctor Sunyol, Stabat

no hay mejor modo de no deber nada
que dando todo lo que haya que dar.
Carlos Chaouen, "Si fuera yo"

i encara, avui, aquella por de caure. Que rellisquin les rodes damunt l'asfalt i que res, absolutament res, depengui ja mai més de mi. Encara aquella por, i entremig, i dessota, i enllà, l'anhel del viatge intransferible, només el cotxe i jo i el mateix casset de sempre, fidel i còmplice, com el llibre que m'espera cada vespre a la tauleta de nit. Aquella por d'ahir empeltada al meu desig d'avui, i tota la meva terra --la meva sang, la meva ràbia-- per apartar-la a cop de parabrisa mentre repasso la llista de totes les coses que dec: almenys dues abraçades, un apunt al blog que parli de déu i d'una rodanxa de sushi --i d'un tatami per a tres, i de tota la culpa a les clavegueres--. Un relat del dolor que desperti somriures. Un títol per a un recital amb la pianista dels meus somnis, una carpeta endreçada amb totes les fotos de dijous --amb tots els somriures de dijous--, i una carta que et digui que mai no he deixat d'estimar-te. Totes les coses que dec, i encara m'atreveixo a demanar: que hi hagi roselles pel camí que em duu a Farrera, que plogui però poc, que el cotxe no rellisqui, que Montserrat no estigui tapada per la boira, que Chaouen em torni a tu sense dolor, que tregui el nas el sol per rebre'm quan arribi, i que aparegui una àguila i m'indiqui el camí.

i jo que m'atreveixo encara a demanar, i l'Univers que se'n riu i m'ho dóna tot, tot i tot.