La vida té vida pròpia

( Foto : Anita Moll )   Que no minvi la lluna aquest mes, que deixi de minvar avui. Que no vull que s'acabin els riures, els somriures, les converses delirants a tres o quatre bandes, les abraçades virtuals, les cançons romanticones en general (perquè sí, perquè avui somio pell, i besades, i desig, i tremolors i l'alè que es talla, i tota la bellesa del món), les peticions a l'Univers (esbojarrades, meravelloses, precises, tan precises com la casa vora el mar on vull viure, com els ulls dels nebots que vull veure créixer, com una estona de cel a la porta d'una casa amiga). Que no minvi la lluna, que vull agafar un vaixell cap a l'illa i fer una cervesa amb vosaltres i embriagar-me de rínxols, de rialles, de sal i de pa de nous acabat de fer. Que no minvi la lluna, que vull rebre haikus i fer tombarelles sense xarxa i estimar-me les equivocacions i desitjar molt que siguis feliç. Que no minvi la lluna avui, que la vull plena i rodona. Que la vull tota. 

y hay que quemar el cielo si es preciso por vivir Silvio Rodríguez , "La era está pariendo un corazón" per viure abocaré les paraules que et devia. I cremaré el cel que em desarrela, i en buscaré un altre que tingui el color del mar d'aquell dissabte. Per viure et posaré els dits a la nafra oberta. I sabré qui ets, i podrem respirar-nos. 

" Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima.  ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima." Josep M. Llompart , "Els morts" La cançó de tots els meus comiats. Les primeres notes de l'harmònica m'esquincen la columna i m'omplen els pulmons d'aigua. I l'aigua corre avall, avall, fins a la terra. D'on ha sortit tanta tristesa? Tanco els ulls i veig el paisatge que em dius, un riu esquitxat de fanalets encesos enmig d'una selva desconeguda, i un comiat als morts que ens han acompanyat i que ens acompanyaran sempre. ja no ens caben dins la casa ni dins l'ànima . Tanco els ulls, dic, i t'agafo la mà com si fossis aquí. M'acompanyes a la riba. Em deixes anar un moment i

tanqueu els ulls, aquesta és la banda sonora. Un tatami per a tres. Una rodanxa de sashimi, enorme, carnosa, d'un rosa lluent, atrapada en els bastonets que tremolen una mica entre els dits, i un glop de vi blanc abans i després de. No sé de què parlàvem, però ara, amb el salmó a la boca, només sabem parlar de déu. Déu aquí, en aquesta rodanxa rosada que se'ns desfà a la llengua. Déu en la complicitat d'aquest espai privat que ens fa sentir segurs i que obre la porta a tots els camins possibles. Déu en la carn, déu en els dits, déu en la pell que ara només som capaços d'imaginar però que gairebé tastem si tanquem un altre cop els ulls mentre el sashimi ens esclata a les genives i sentim que podríem elevar-nos --que podrem elevar-nos si volem, quan vulguem. Tanqueu els ulls, aquesta és la banda sonora. Déu en una rondanxa, déu en tota la pell, déu en la sorra i en el blau i en un llibre que encara és a la tauleta de nit, des de fa més d'un any, i que s'hi qued

Camí plàcid, avui, amb cel blavíssim i neu als cims.  No has vist el cabirol mort que van esventrar els gossos ahir a la vora del camí i tampoc no has ensopegat amb els ulls de cap follet entre els arbres.  A santa Eulàlia d'Alendo, tres espelmes --tres desitjos.  Camí sense ensurts ni moments màgics.  Però els amics t'obren la porta de casa i t'ofereixen te i et deixen un jersei gruixut i una crema perquè el fred d'ahir t'ha castigat la pell de les mans i de la cara. I dinen amb tu i el migdia s'allargassa entre bromes i plats que et tornen la sang a les galtes. I ara, que el cel s'ha tornat a cobrir de núvols i el cafè comença a desvetllar-te de debò, penses que la santa ja t'ha concedit, almenys, dos desitjos. I que el tercer, potser com tot, depèn en gran part de tu.

cap camí per perdre o tenir. ja mirada, l'ombra desfeta en l'ombra sense cap mur al més endins de la petja --i mai l'enrere--. Víctor Sunyol , Stabat no hay mejor modo de no deber nada que dando todo lo que haya que dar. Carlos Chaouen , "Si fuera yo" i encara, avui, aquella por de caure. Que rellisquin les rodes damunt l'asfalt i que res, absolutament res, depengui ja mai més de mi. Encara aquella por, i entremig, i dessota, i enllà, l'anhel del viatge intransferible, només el cotxe i jo i el mateix casset de sempre, fidel i còmplice, com el llibre que m'espera cada vespre a la tauleta de nit. Aquella por d'ahir empeltada al meu desig d'avui, i tota la meva terra --la meva sang, la meva ràbia-- per apartar-la a cop de parabrisa mentre repasso la llista de totes les coses que dec: almenys dues abraçades, un apunt al blog que parli de déu i d'una rodanxa de sushi --i d'un tatami per a tres, i de tota la culpa a les clave

Tu vine fins que pugues que jo faré la resta Talmud Arriba fins on pugues que jo caminaré per tu la resta del trajecte mesclant entre la brossa de la ruta imprevista els records diferents d'un ahir que es transforma. Vine sols fins on pugues que jo estaré descalça que jo la terra que et demane ja la porte en els peus. Teresa Pascual ( Arena ) La duc clavada als peus, la terra, mesclada amb la sorra de la platja de tots els mars que estimo. La duc als peus i és per això que no prendré la teva. La veneraré en silenci fins al dia que t'aturis en la línia exacta del teu límit. Ja hauran tornat, potser, les paraules. I sabré com dir-te el nom. 

(foto:  Michael Lokner ) un any després, nedes. Fa dies que notes el desfici, l'impuls de llençar-te a l'aigua un migdia al Poblenou, un matí esclatant de primavera al Maresme, una tarda bonica i trista a Vilanova --el mar des del seu balcó, tan a prop i tan inaccessible, i l'enyor nostre, de dos, la nostra aigua antiga.  No sé ni si podré acabar un llarg de vint metres, li he dit avui. I ara li escriuria per dir-li n'he nedat vint, i li parlaria de totes les arestes que he dissolt en el clor d'una piscina els últims vint anys, i li diria que les d'avui es dissolen en converses lentes, en abraçades que aturen el món, en complicitats infinites. I que a la piscina, avui, només hi he anat a nedar --a començar de nou a viure'm a través del cos, ara que gairebé fa vint anys que tinc vint anys i que no he estat mai una jove poeta.      

Em pregunto si deu ploure també a la ciutat que tan sovint enyoro, amb els seus cinemes i places, si plou damunt la teva pell de blues o rere els vidres d'aquell cafè on em parlaves en veu baixa, de Pablo Neruda i fer l'amor. Raimon Gil , "Vida menor" el primer esmorzar de l'any al sol, asseguda al terra, al balcó de casa. Encara no he comprat la tauleta i les cadires que havien de fer-nos venir ganes de sopar-hi amb lambrusco blanc i llagostins els vespres allargassats d'estiu. El sol a la pell dels braços nus i a les parpelles que aquesta nit em pinto per primera vegada a la vida. Que ara m'agafa per pintar-me els ulls i per congeniar amb els gats i per fer fotografies de flors de tota mena. Primera primavera jo. Sabina mentre escric ara mateix -- no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió -- i estimar el que sí que succeeix avui: un esmorzar al sol, una foto amb tulipes, com un miracle, i vinagretes de mango i poma verda que

El proper dijous 16 de maig, a les 19:30, presentem  Creixen malgrat tot les tulipes  a la Llibreria Pròleg (c/Sant Pere Més Alt, 46, Barcelona). La presentació anirà a càrrec de Víctor Mañosa .