La vida té vida pròpia

i aquella temptació de mirar enrere i comptar amb els dits de les mans tots els paisatges que s'allunyen pel retrovisor i la por de mirar endavant i no saber-hi veure més que boira i aquest respirar lent d'avui el sol en què no crèiem --"escriure, per exemple, que és bonica la llum després de tanta pluja..."--, el mar blavíssim al pic del migdia la casa buida i els riures dels nebots surant encara per l'aire una foto nova a la paret del menjador --una porta mig oberta i tots els camins possibles uns poemes petits que et parlen de la llum encara unes pedres menudes entrebancant-te l'aire a les costelles un quadre que sóc jo --garotes/tulipes, una gàbia esbatanada,  la llibertat és un llibre encara per llegir i l' Stabat , encara, a la tauleta de nit Aquest respirar lent d'avui, d'avui, d'avui, d'

La vida és negar-nos La vida és negar-nos a existir. Així és com som allò que no volíem ser, i som l'altre que no som, i d'aquí ve l'equilibri. D'aquest esclat final hem obert els ulls, i creixen els arbres, surten els cargols, el riu baixa irat tot reclamant més vides. I el cel s'omple de mirades que no tornen. La negació treu flor. Som lliures de triar el no-foc, el no-fred, la no-immortalitat i el no-morir de tot el que, a poc a poc, ens mata. I preferim el pa de la resurrecció de cada dia i fer l'amor, que n'és la molla crua. Màrius Sampere, Ens trobarem a fora

una cançó que et bressa a primera hora del matí i que t'emportes al llit ara que es va acabant el primer dia dels 39. Que t'emportaràs totes les nits que la son s'escapoleixi, burleta i descarada, d'entre les parpelles.  un ram enorme de tulipes, i tot el que diuen els ulls. La bellesa, la dolçor, aquella olor de sucre i de tabac, com un regal efímer. La primavera, els somriures rescatats de cop. I la terra sota els peus una altra vegada. un crit al vespre, tornant a casa amb la moto, que esquerda per fi la pedra que t'empresonava el pit des que el pare ha entrat al quiròfan de bon matí, des que la mort i la vida jugaven als daus mentre el germà i tu miràveu cap a una altra banda a la cafeteria de l'hospital i us regalàveu llibres i roses --el senyor Sommer que camina i camina i camina, però no te'l llegeixis avui, no te'l llegeixis encara. una gàbia oberta -- la llibertat és un llibre encara per llegir -- i un poal que se t'endinsa a les ent

"Y me asomo a cada rato a la ventana,  esta noche que es un año en el infierno.  A ver dónde resucitamos al alba.  Ojalá que sea lejos de este desierto." Carlos Chaouen , "Flor de bulevar" perquè ressuscitarem, és clar. I potser serà lluny del desert, però mastegarem sorra encara unes quantes setmanes, vint-i-tants mesos, tres-centes quaranta-quatre vides. En trobarem a les parpelles, a les ungles, als plecs més amagats de la pell. A les butxaques, imprevista i incòmoda, com el sucre dels sobrets que no t'acabes a l'hora d'esmorzar i que es rebenten abans que puguis reciclar-los. Ens aboquem a la finestra i cada instant és estrany, variable, insòlit. El d'ara estén un tel aquós al voltant dels bronquis i torna a fugir la veu i plana com un voltor l'amenaça de l'asma. Si demà plou, trepitjaré els bassals amb els peus descalços i assajaré el somriure. I em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'

just sota el riber de la llera resseca Stabat , Víctor Sunyol I m'agraden, ara, els gats i les flors, jo que sempre havia estat de gossos, i de potus que em (sobre)vivien encara que ni els mirés. I ara tinc un potus que se m'està morint i faig fotos de margarides i m'agafen ganes de tenir un gatet petit i pelut que se m'arrauleixi a la falda les tardes de diumenge. S'obren solcs als camins de l'ànima i l'aigua que els inunda no és sempre un rierol bucòlic i plàcid. Però sou aquí, i m'acolliu, i al vespre tornem a baixar a fumar un cigarret  i tornem a pensar que potser quan morim recordarem simplement un instant com aquest, el tabac com a excusa i el riure que neix de molt endins i amoroseix el fang sec de la llera del riu, i el cos que vol ball, vida, sang, vi negre i formatge i celebrar els aniversaris. Que la primavera és a fora perquè la tenim a dins, perquè la som. I la volem.  

"No cal que vingui un príncep blau a pintar paraigües vermells que ens aixopluguin de la sordidesa. Però on diu príncep posa-hi somriure d'un infant a les escales del metro, lluna plena de novembre que et sorprèn a primera hora del matí al bell mig del carrer, aroma de cafè en un bar que no havies vist mai i que sempre havia estat allà mateix. Posa-hi qualsevol detall anodí que només tu pots convertir en miracle." Creixen malgrat tot les tulipes I la son i el cansament es van desfent de mica en mica, no saps ben bé com. Te'l perds, també, aquest instant que transmuta l'esgotament en somriure, l'ombra soterrada a les parpelles en la llum, avui petita però teva, que has vist expandir-se tantes vegades. Te l'has perdut, també, aquest moment, el salt al buit que et torna a l'ara, als teus peus arrelats, a la sang que t'esclata a les venes. El poema de Creely, potser -- cada moment físic, passatger, passatger , és el que / sempre és o sempre va