al costat de la ferida

I al costat de la ferida, la bellesa que neix de l'arrel i que esclata enmig d'un desert que encara no has après a estimar, però que també és bell, perquè és teu, tot i que et costi tant mirar-lo, tot i que tinguis sempre tanta set de mar. Al costat de la ferida, la gratitud. Les amigues que et porten la farmaciola. L'amic-oracle que sempre és amb tu a dins de la trinxera, a punt per ajudar-te a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna ha fet saltar pels aires, a punt per cobrir-te les retirades inevitables, per atansar-te els fusells quan et cal defensar l'espai. Al costat de la ferida, la bellesa, l'amor incondicional, l'abraçada irrepetible, antiga com totes les vides que portes a l'esquena. L'amor d'algú que no et coneix de res però que et mira i et sap l'ànima i t'obre de bat a bat les portes de la seva, que és casa i és mare i és germana. Al costat de la ferida, la llum de la mestra, l'amiga, que t'acull el cos quan es vincla com un arbre batut per la tramuntana i entén sense paraules el teu enyor de tendresa, el teu enyor profund de mare. Al costat de la ferida, els vostres somriures, que m'acaronen l'ombra i m'ajuden a estimar-la, a acotxar-la, a acollir-la. Al costat de la ferida, la vida que neix, imparable, de l'arrel més profunda de la terra i t'acarona els polsos i et recorre el cos i tornes a estar viva, i a ser tu.

Comentaris

Eva ha dit…
So, m'has emocionat! Ara mateix no em surten les paraules... Només puc repetir-te que t'ho mereixes tot i que TOT TOT TOT ÉS POSSIBLE!
22 de gener de 2013, a les 8:15
andreu ha dit…
I al damunt de la ferida una crosta, tota teva també, com el teu desert. I el temps, i el sol que haurà sortit moltes vegades només per a tu, faran tornar la vida a la teva pell. I la teva pell nova, la teva nova vida serà millor i estarà més a punt per a tot, més sensible (més!) i més atenta a tot allò que vindrà, que no podrà ser sinó millor que tot el que ja ha marxat. Ja ho diu l'Eva, tot tot tot és possible. I deu ser tot just perquè tot tot tot està encara per fer...
22 de gener de 2013, a les 19:36
Bel ha dit…
Grant me my dreams whenever you might
And give me the privilege of a fight
And give me the wounds that I earned
And let me keep the scars

http://www.youtube.com/watch?v=sE8RMakhk-E
22 de gener de 2013, a les 19:42
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Eva, Andreu, us estimo molt!!!

Bel, moltes gràcies, em guardo aquesta cançó a la meva farmaciola particular :) Una abraçada!
23 de gener de 2013, a les 12:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació