La vida té vida pròpia

(Foto:  stevendepolo ) i anirem repetint errors, com els fils de llana amb què l'àvia t'encerclava els canells per anar fent la madeixa, i tu amb ganes de sortir a córrer amb els germans, Falta gaire? , i aprendre la paciència, perquè l'àvia quan no callava et clavava les paraules com si fossin urpes, i després feien mal encara uns quants dies. Anirem repetint errors, com la madeixa infinita de colors vius, cada error un fil, i tu immòbil, amb el desfici esgarrapant-te les costelles i una rancúnia petita atrapada als llavis premuts. Repetirem errors sabent que els repetim, que sembla que és millor però fet i fet ara mateix no li saps veure la diferència. O potser sí. Potser aquesta vegada desobeiries l'àvia i t'embolicaries el cos amb els fils, i arrencaries a córrer a jugar amb els germans. I farien bonic, els colors, a la llum del sol.

"Un sueño fue lo que me impulsó a venir aquí." John Banville , El mar No sé quins són els teus somnis. No sé si els recordes quan et lleves, si t'acompanyen encara unes hores enganxats a les parpelles. Si t'assalten d'improvís qualsevol dia insospitat, quan reconeixes una ànima antiga en el fons d'uns ulls verdíssims, plens de llum. No sé si t'entretens, de vegades, a imaginar el futur, si el veus com si fos ara, com si fos aquí. No sé si mai hi has acostat els dits i n'has tocat la superfície pàl·lida, transparent, com l'aigua quieta d'un llac. Si se t'ha esquerdat algun cop, també d'improvís, entre les mans confiades, i saps el que és aquell perdre's sota les aigües, aquell trencar-te a trossos al mateix ritme que el miratge. No tinc ni idea de quins són els teus somnis. Només sé d'abraçades insubstituïbles. D'ànimes que es coneixen d'abans d'haver-se conegut, d'abans d'haver nascut. Només sé d'a

I avui m'hauria agradat que  la meva finestra hagués estat indiscreta. Que hagués pogut veure, fa una setmana, com la senyora gran de l'entresòl queia desplomada a la banyera. Tenir l'oportunitat de córrer, d'intentar obrir la porta, de trucar als bombers. Ni que fos per acompanyar-li l'ànima si ja havia decidit abandonar-li el cos. Per agafar-li la mà. Per dir-li que, encara que només ens havíem vist un parell de vegades al replà (ella encorbada i caminant amb passes menudes, jo amb la pressa dels dies que esborren el pas acompassat del temps), encara que només li sabés el nom i la mirada, la seva soledat era la mateixa que la dels meus diumenges a la tarda, i la seva por de caure, la mateixa que m'assalta a estones, quan s'obren les ferides. Hauria volgut, avui, que la meva finestra hagués estat indiscreta, per cantar-li una cançó, com a l'àvia, mentre marxava. Perquè s'endugués un bocí de tendresa que compensés, ni que fos una mica, les seves

I al costat de la ferida, la bellesa que neix de l'arrel i que esclata  enmig d'un desert que encara no has après a estimar, però que també és bell, perquè és teu, tot i que et costi tant mirar-lo, tot i que tinguis sempre tanta set de mar . Al costat de la ferida, la gratitud. Les amigues   que et porten la farmaciola . L'amic-oracle que sempre és amb tu a dins de la trinxera, a punt per ajudar-te a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna ha fet saltar pels aires, a punt per cobrir-te les retirades inevitables, per atansar-te els fusells quan et cal defensar l'espai.  Al costat de la ferida, la bellesa, l'amor incondicional, l'abraçada irrepetible, antiga com totes les vides que portes a l'esquena. L'amor d'algú que no et coneix de res però que et mira i et sap l'ànima i t'obre de bat a bat les portes de la seva, que és casa i és mare i és germana. Al costat de la ferida, la llum de la mestra, l'amiga, que t'acu

La ferida               oberta com una magrana esbudellada. La polpa               absent. Coàguls de sang les granes translúcides.

Llavors t'interrompen i diuen allò, és que tu ho somatitzes tot , i t'agafes a l'arrel, soma , cos físic, orgànic, sang i budells i fetge i pulmó, glàndula lacrimal, pituïtària, tiroide, suprarenal, és que tu ho somatitzes tot , i les cordes vocals i la pell i les parpelles i el dit gros del peu, és que tu , l'angoixa a l'estómac i el fred a les entranyes, ho somatitzes tot , l'alegria un ocell blanc a les costelles i llum a les pupil·les i els porus obrint-se al pas de la carícia, és que tu ho somatitzes tot , és que tu, diuen, i entens que no deu ser el que voldrien, el que caldria, deu ser que incomoda, que sacseja, que inquieta, com goses permetre que et passi la vida pel cos. 

La logopeda em dóna l'alta. I em diu per enèsima vegada que relaxi els músculs del coll o em tornaré a quedar sense veu. Li dic que sí perquè tinc ganes d'anar-me'n, però jo ja sé per què vaig perdre la veu un matí de març. Per què perdo alguna cosa cada mes de març (la gana, la son, la suavitat de la pell). Em ve al cap Clara, la protagonista de La casa de los espíritus , que va deixar de parlar de ben petita quan va veure el cos de la seva germana morta. Recordo l'àvia, que se'n va anar amb tots els secrets cremant-li les entranyes. I el nebot petit, que volia acomiadar-se'n i el vam advertir, Però s'àvia no te dirà res, eh?, que s'ha mort , i ell, Ja ho sé, se li ha anat sa veu . Cadascú s'ho sap, per què es queda sense veu. Com la dona que va quedar muda durant mesos després de la mort del seu marit. O la que ha quedat ronca des que l'últim fill li ha marxat de casa. Cadascú s'ho sap. Silencis esclaus, silencis volguts, silencis inconsci

VIAJE No fue un plan organizado no llevé maletas ni tampoco llevé agua Supe que llegaba  porque el mar lamía el borde de la isla como a una amante dormida Con los ojos cerrados palpé las piedras con los ojos cerrados llegué a la orilla del hueco Dormí en sus bordes bajo la luz de una luna dormí ovillada como si mi madre acabase de contarme un cuento  Nora Almada , Ísola

"Déu va fer el món quan jo encara era nen. Del blau, el mar. Del misteri, la terra. De la llavor, les pomes. De la mort, una habitació sense finestra. El cel, un gris quadrat de blancs i negres, era un sostre fantàstic sense regles." Jordi Roig , "Copyright", Intempèrie El full en blanc. La casa en blanc: recollida, neta, sense joguines dels nebots ni roba de tots escampada per la sala; sense corredisses, sense riures, sense plors. La nevera, buida. O gairebé. Quietud als fogons. Les habitacions en blanc, cada cosa al seu lloc, i l'hivern-primavera entrant a doll per la finestra. El full en blanc, els llavis en blanc, les paraules fent mutis pel teló del fons. Silenci a l'autopista, als carrers de l'Eixample a mig matí, al barri, a casa. L'ànima en suspens. I ara què? Déu va fer el món quan jo encara era nen , diu el poeta, i tu agafes el fil per no perdre't (del blanc, l'amor, i de la quietud, una casa amb un sofà nou i una taula

Siento a veces que estoy y no estoy. Es difícil de explicar. Como si estuviera muerto y vivo a la vez. Como si me entregara a la experiencia pero casi, es decir, no totalmente. ¿Eso le suma o le resta a la experiencia vivida como protagonista y espectador a la vez? Se lo pregunté a mi analista esta mañana y su comentario fue drástico. Todo es no todo, dijo citando a Lacan.  Luis Gruss (http://suspendelviaje.blogspot.com.es/) Som i no som. Estem i no estem. Vivim i no. T'ho perds o no t'ho perds, diu l'anunci dels cines. I et recordes d'aquella pel·lícula, Y tú qué sabes , la física quàntica que esborra els límits del temps i de l'espai, i penses que potser sí, potser sempre és una i , una suma, viure i no viure, ser-hi i no ser-hi, ser i no ser. Perdre-s'ho i no. De petita fugies de la gentada de casa sense moure't del lloc. Un "clic" i te n'anaves a la vora d'un estany, a un camp enorme d'herba verda on només hi havia el teu co

Que em buscares l'esquena per sota dels llençols i a besos em tornares la sal que em falta. Alba Camarasa , La farina que admeta Tens una esquena atapeïda de filaments nerviosos que no és fàcil de tocar. Tota la por del món tatuada al còccix, als omòplats, en cada una de les vèrtebres. Paret de pedra seca per on comptades vegades s'hi ha pogut escolar la tendresa.   Un dia vas deixar que te la pintessin. Es va convertir en una partitura blanca amb corxeres i semicorxeres enfilant-se't pels malucs, per l'espina dorsal, per les costelles. Besant-te la pell com somies avui que te la besen, molta, molta estona, i que l'acaronen, i ella no salta com una petita fera espantada, i a tu no t'agafen aquelles ganes odioses de plorar, i aquella ràbia.