però és que

Tornar caminant a casa després de la feina, una hora llarga de soledat volguda. Soroll de cotxes a la Meridiana. Silenci a dins. Ho has explicat avui a la monja amb qui darrerament coincideixes a la consulta del CAP, me n'aniria a viure prop del mar, però és que l'asma. Muntaria la paradeta en un poble de muntanya lluny de tot, però és que els amics. Però és que el barri. Arribes al barri i és casa. La llum groguenca a les voltes del mercat, tancat en aquesta hora. El quiosc de la plaça del rellotge. La botiga dels indis, a prop de la parròquia, i la petita que ja parla català i et diu got, guant, bufanda. La Festa Major, amb majúscula sempre, a tocar. Ganes de música (als carrers, a les places, als balcons), de cabaret, d'anar de bar en bar amb bicicleta. Ganes de guanyar la partida al fred i a tots els comiats que porta novembre. Tornes caminant al barri i encara és casa aquest entramat de carrers que resisteix l'embat especulador. Te n'aniries a viure a prop del mar, però és que els matins de dissabte de mercat i els esmorzars al Versalles. Però és que les tardes qualssevol a la biblioteca de Can Fabra. Però és que les postes de sol des de casa, amb la cúpula de l'església al fons. Però és que els pares caminant de bracet cap al supermercat, la tendresa als ulls i el fil del laberint a les mans. Te n'aniries lluny, de vegades. Però és casa.