hoy te invito a carretear





L'àvia deia callejear (¡ya están callejeando!), però és que ella no era de Santiago, ella era de Curepto i va conèixer l'avi al port de Valparaíso. I la mare llavors era petita i els seus primers anys l'àvia havia viscut en una casa de bé treballant de minyona i només tornava a casa els caps de setmana. I la mare, tres o quatre anyets bategant d'enyorança, sortia a esperar-la cada diumenge (yo veía a la mamá pequeñita pequeñita, allá abajo, subiendo el cerro), i la seva set de mare és la meva set d'aquests dies, jo també sortiria cada diumenge a esperar-te si sabés que havies de venir, si sabés que quan et tingués al davant tornaries a ser tu i podria fer-me petita i sentir que m'arreceres. L'àvia deia callejear, i no cuenten dinero delante de los pobres quan ens besàvem amb les parelles en els dinars de diumenge, i també deia ¡hasta el dedo chico! quan brindàvem amb pisco cada 18 de setembre i les festes i els aniversaris. L'àvia va conèixer l'avi en el port més bell de la terra. I jo em moro per tornar, em moro perquè torni la mare que vaig conèixer, em moro per no perdre el fil de totes les dones que em sostenen i no sentir que em quedo penjant en el buit, com un titella sense fils.

Comentaris

S.N. ha dit…
L'enyorança és quan l'ànima té gana...

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua