entendre Déu

(foto: Maria Santamarta)

Tocar terra. Ensumar pluja. Enfonsar els peus en el fang. El mar com un llenç gris aquest migdia, des del tren, i el color intens de l'arena mullada. Que no sé entendre Déu sense que em passi pel ulls, per les mans, pel ventre. Que no sé entendre Déu sense la trobada amb l'altre, amb l'altra. Sense el vostre somriure de dones fortes i arrelades.  Sense aquest moment d'ara, la ment en suspens i aquestes línies sortint a borbolls de no sé quin raconet de l'ànima. Sense el laberint de la mare, que m'interpel·la, que em parla. Que cap Déu-concepte no explica la trobada, l'enyor, el vertigen, aquesta manera nova d'estimar-la. Ja no sé entendre Déu sense que els peus s'arrelin a la terra i la vida em travessi tota (plaer i dolor, ferida i esperança) per cadascuna de les cèl·lules. 

Comentaris

És preciós, Sònia...

(i assenteixo a cada frase)

Una abraçada..!

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Bona Pasqua

SOBRETOT AMB EL QUE NO