com el somni d'un llac

Serà després el repòs,
quan les hores callin
i el cant de l'home
s'hagi perdut endins de l'esglai del no-res
i el record de la set i de la nit
romanguin quiets,
com el somni d'un llac.

 Jesús Moll Camps
Cants de Clandestinitat






 La banda sonora d'avui no és un adagio melancòlic que em transporta a jardins secrets, ni una cançó àncora que es clava en el record dels dies en què tots els qui ara no hi sou encara hi éreu. La banda sonora d'avui és una troballa d'abans-d'ahir, música nova per a l'estrena dels dies que em queden per caminar, acords i notes que no m'han tocat mai abans la pell. Una cançó d'inici de viatge, de descoberta, de tocar tots els somnis amb la punta dels dits, enfilant-nos de puntetes, i tornar a dir allò que sempre ens havia semblat que només diríem una vegada a la vida, jo mai, mai, mai, mai seré feliç com ho he estat aquesta nit, una cançó per creure en els cercles infinits que ens posen tot l'Univers a les mans. La banda sonora d'avui és un homenatge a la vida que he après a estimar tot aprenent a estimar la mort. I la regalo als tiets que van marxar plegats un diumenge de maig, al germà que no vaig arribar a conèixer, als infants que no s'han quedat, a l'avi mariner, al cosí d'ulls profunds i mans de violinista. I te la regalo a tu, que avui hauries fet anys, i faig un brindis com l'hauries fet tu, Hasta el dedo chico, i tanco els ulls i creuo el mar i torno a trepitjar, devota, la terra en què reposes.

Comentaris

Anònim ha dit…
"Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare."

Màrius Torres

i si, res no crida el meu cor amb més tendresa, ara i a temps
1 de novembre de 2016, a les 13:47
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació