clausura - llibertat

Dissabte matiner, a quarts de nou ja instal·lada davant l'ordinador, amb el te i les torrades i les taronges que vaig dur del sud fa uns dies, i una rentadora en marxa i el paisatge ennuvolat del barri enllà de la finestra. Immersa en Emily. Un dia vaig preguntar a Teresa com s'entenen clausura i llibertat, reclusió i vida plena. Em va contestar i no la vaig entendre. Vaig preguntar el mateix a Emily el primer cop que vaig llegir-la, i em va contestar amb versos que m'eren opacs (majúscules i guions, Roses i Ocells i Abelles i Déu). Però avui em llevo d'hora i és dissabte i estic sola, i al pany de casa encara hi ha la clau de través, i és aquesta clausura de dissabte al matí l'única que em permet recompondre'm després del son nocturn amb gestos quotidians (endollar la tetera, posar una rentadora, torrar un parell de llesques a foc viu). El món és a fora, enllà dels vidres, però entrarà dins de casa d'aquí a un moment, quan jo estigui en mi, quan pugui viure el que hi hagi des de mi. 

Just ara, just en aquest instant, ho veig: els versos d'Emily tenen tot l'Univers a dins, el somriure de Teresa té tot l'Univers a dins, i el paisatge ennuvolat del barri ha travessat les finestres i se m'ha instal·lat a l'ànima: un Raig de Sol tossut - el Pi del casal d'avis - les Cases del meu carrer que resisteixen encara l'embat especulador - els Lloros verds i els Coloms - les Tulipes coratjoses als testos del Balcó.

Comentaris

Córrer i llegir ha dit…
Gràcies, Sònia, va ser un gran plaer escoltar-te ahir. Mai havia sentit a ningú que combinés tan bé les paraules que surten del cor, paraules que descriuren un sentiment íntim i al mateix temps fer un discurs tan ben travat, tan literari.
Buscaré el teu llibre, i m'ha agradat trobar el teu blog. No estava segura si eres tu fins que he trobat aquesta entrada.
1 de desembre de 2012, a les 23:38
la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit…
Moltes gràcies, Marga! Va ser un plaer per a mi compartir la descoberta d'Emily amb vosaltres. Una forta abraçada!
2 de desembre de 2012, a les 4:10
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació