aquell desig d'obrir el món



"No més promeses.
Només vull que torne a casa
aquell desig d'obrir el món
per desmuntar-lo
i buscar entre les fitxes
una que porte el meu color."
Feliu Ventura, "Història d'un sofà", Música i lletra
Obres el món i hi ha una tarda de diumenge guaitant darrere els vidres. Una cançó insistent que no t'has tret del cap en tota la setmana, i un somriure a mitges. Sis-cents poemes de Dickinson bategant a cor obert damunt la taula -A word is dead/When it is said,/Some say./I say it just/Begins to live/that day. Un poc de tristesa, també, a les butxaques de l'abric que vas treure fa uns dies de dalt de l'armari. (L'àvia present, com si l'haguessis convidat a berenar, i la mare absent. Món capgirat.) Obres el món i hi ha taronges que et recorden el sol d'una finca al sud i un riu normalment sec que aquell diumenge duia aigua; i Feliu, és clar, acompanyant el retorn, Vine-te'n amb mi, i els versos de Marçal que llegiràs dimecres. Obres el món i hi ha promeses de vida vora el mar, de vides noves que naixeran al març, de llibres i tulipes i horitzons abastables. De pell estimable -querible, amable, besable-. De totes les paraules que han de venir. Obres el món, gairebé sense sortir de casa, i trobes el món, que surt de tu i et sobreïx.  

Comentaris

Sofía ha dit…
I de sobte, ara al vespre, se m'obra una miqueta el món, una petita escletxa de vida per on s'escola mig somriure. Gràcies per la metàfora...
5 de novembre de 2012, a les 23:06
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació