a les tres seran les dues

(Fotografia: Maria Santamarta) Se'ns ha acabat la llum de mitja tarda, i ens hem llençat de cap a l'hora bruixa. Podrem menjar castanyes amb l'abric ben cordat i la bufanda al coll, com jo volia. Serà un octubre estrany, encara amb el record recent dels tirants i les sandàlies, les braçades a l'aigua neta de Montcortès, el matí inoblidable al bosc amb follets i dones sàvies. Fa fred i ganes d'edredó, de sopa molt calenta i carabassa torrada. Aculls la gelor del pis amb la il·lusió de viure a la pell els canvis d'estació sense arronsar-te. Ara que ja no tens aquella por del fred, no saps ben bé de què faràs poemes. Potser d'un passeig de diumenge al matí els últims dies d'octubre per la platja de Xilxes, amb la mar t an blava que feia mal als ulls, i el mateix sol de l'estiu cremant-te les espatlles. O de la pell que estimes. Potser del vi i dels bidis i el formatge de cabra. Dels ulls entremaliats de la mare ( te quiero mucho, poquito, nada