EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Quatre gotes sota la llengua que t'han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l'ànima es calma com si l'acaronés alguna mare, algun pare, algun déu. Quatre gotes, només, i torna l'oxigen, l'avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l'aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s'omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar/(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas. Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d'estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news, i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d'aquest vespre, que ella i jo no som Thelma i Louise i no ha vingut a buscar-me amb un descapotable vermell però en tenim prou amb aquest bar de tapes del seu barri i la cervesa freda i les braves picants i aquest saber que hi som, i que ens cuidem. Quatre gotes, només, sota la llengua, i aviat tu, i aviat el mar, i aviat el sol i la pell i la vida que em fugia aquest juliol com si fos sorra entre els dits. Aviat la vida, quatre gotes, el rescat.
Comentaris
No som Thelma i Louise. Som tu i jo, i no ens cal ser ningú altre.
No tenim un descapotable vermell. No cal, tampoc. Tenim un parell de cames, sanes, que ens permeten alçar-nos cada vegada que ensopeguem i que, passet a passet, ens duran on vulguem...
I, sobretot, ens tenim, ens cuidem, ens fem companyia en aquest camí, a voltes planer, a voltes ple de pedres, però sempre intens.
E.
Una abraçada de novembre en ple agost!