Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

no jugueu amb foc

Nens, no jugueu amb foc o us pixareu al llit. Però no aquella nit, no la nit del solstici, de les bruixes, dels salts a les fogueres i a les platges. No jugueu amb foc o prendreu mal. Aprens a encendre un petard i a apartar-te’n just a temps perquè no t’esclati a les mans, a fugir en el moment adequat, a no quedar-te més estona de la que convé abans no en surtis ferida. No jugueu amb foc o us cremareu els dits. Potser hi hauries d’haver jugat més i hauries après a anar-te’n a temps, a no romandre sense sentit en llocs que ja no són els teus. Jugueu amb foc i apreneu a fugir a temps, perquè no us quedin cicatrius que tornin a encetar-se els dies que el vent aixeca temporals de sorra a les platges de la ciutat.

com si avui fos Sant Joan

Imatge
(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/) Cremo la por, la sang, el crit. Els adéus a mitges, els adéus incomprensibles, els adéus sense adéu. Els carrers impassibles de ciutats "d'acollida" que no entenen de cors desarrelats. La veu emmetzinada i ressentida de la xenofòbia. Cremo els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l’escola que estigmatitzen el meu amor, el meu desig. Els “no podré”, els “no en sabré”. El pànic d’atrapar uns ulls fugissers i preguntar-los si volen quedar-se en comptes de tornar-se’n sud enllà. Els matins amb malsons arrapats a les parpelles, quan encara no creia que existís aquesta força. Alguns diumenges a la tarda. L’avi morint tot sol una nit de Cap d’Any, lluny de mi, un altre cop el mar enmig, separant-nos. Els “m’hauria agradat”, els “hauria volgut”, els “hauria d’haver pogut”. Les coses que no he dit i que ja no val la pena que digui. La gossa morta a la carretera i el crit travat al c

moment

Imatge
Hem rescatat el MOMENT. [Rodrigo Frenk i Julian Weber van ser els creadors d'aquesta acció l'estiu del 2011, dins el projecte Campo Adentro, desenvolupat al Centre Art i Natura de Farrera. Aquest any hem recuperat les lletres del MOMENT, que han passat tot un any a la intempèrie, i hem reviscut aquella experiència. En aquest enllaç podeu veure el vídeo de l'experiència original: http://antropologiaimes.blogspot.com.es/2011/10/moment.html ]

Man of Aran

Imatge
Després de tres dies no vénen versos i entens que no saps escriure'n si no sagnes, i aquí no hi has vingut a sagnar, sinó a tallar l'hemorràgia i enxufar-te una transfusió de vida directa a la vena. Encara no has perdut l'esperança que caigui una tempesta com la de fa uns dies a l'Empordà, una que et faci sentir minúscula i poca cosa, perquè tot el que et passi a la vida quan s'acabi aquest recés tingui també poca importància, i t'ho puguis mirar de lluny, i no et xucli la sang altra vegada. Mentre no arriba la tempesta, et quedes clavada en el mar tempestuós de la inclassificable pel·lícula de Flaherty, els penya-segats de vertigen, les figures minúscules dels homes i les dones d'Aran retallades en un horitzó imponent, la barqueta de rems engolida per les onades. Quan tornis a casa, no hauràs de caçar taurons ni carregar cistells atapeïts d'algues, però hi ha dolors que també encorben l'esquena i amenacen d'arrossegar-te mar endins, i no sempre

el cuento de las mujeres viejas

Un poema de Tadeusz RóZewicz EL CUENTO DE LAS MUJERES VIEJAS Me gustan las mujeres viejas las mujeres feas las mujeres malas son la sal de la tierra no aborren la basura humana conocen el revés de la medalla del amor de la fe vienen y van los dictadores hacen bufonadas tienen las manos manchadas con sangre de seres humanos las mujeres viejas se levantan al amanecer compran carne frutas pan limpian cocinan están en la calle con las manos cruzadas callan las mujeres viejas son son inmortales Hamlet se lanza dentro de su red Fausto juega un papel vil y ridículo Raskolnikov golpea con su hacha las mujeres viejas son indestructibles sonríen con indulgencia muere el dios las mujeres viejas se levantan como cada día al amanecer compran pan vino pescado muere la civilización las mujeres viejas se levantan al amanecer abren las ventanas tiran los desperdicios muere el hombre las mujeres viejas lavan al difunto entierran a los muertos plantan flores sobre las tumbas me gustan las

l'olor de l'herba i les magdalenes de Proust

Imatge
La vida té vida pròpia, i a vegades fa ballar el temps al so que vol i de cop ja no ets ara i aquí, en aquest balcó que t’aboca a tots els paradisos, sinó enllà, en algun moment indeterminat de l’adolescència, ulleres de pasta marrons i cos esquifit, amb una motxilla enorme a l’esquena. L’herba del campament feia aquesta mateixa olor, l’olor d'aquest instant al balcó de Farrera i pel camí d'Alendo, que ha esborrat en un segon més de vint anys que ara ja no importen. L’únic que importa és aquesta olor que ha unit dos punts en el temps i que et retorna al tu atemporal que respira sense inhaladors i fa tombarelles sense xarxa. No van ser amables ni esclatants, els teu disset anys. No vas ser una noia de les que es volien menjar el món. Menjaves poc, de fet. Com si volguessis desaparèixer. No van ser despreocupats ni plàcids, els teus disset anys. Van ser anys d’amagar-se rere les ulleres i tancar-se al lavabo quan ja no podies suportar tanta gent a casa. La vida, llavors, era semp

rescat

Imatge
Quatre gotes sota la llengua que t'han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l'ànima es calma com si l'acaronés alguna mare, algun pare, algun déu . Quatre gotes, només, i torna l'oxigen, l'avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l'aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s'omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar /(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas . Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d'estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news , i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d'aquest vespre, que ella i jo

el senyor Sommer i l'ós polar

Imatge
Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre. Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra