elogi del tercer calaix

(Gràcies, E., per trobar el nom i la idea del tercer calaix, i per acabar de posar-hi paraules amb el teu magnífic apunt.)
(Foto: escultura de Patrick Hall)

Perquè el tercer calaix, sabeu, no és un calaix de sastre. No és un calaix de vici i perversió, ni de promiscuïtat ni de confusió ni de no sé qui sóc ni sé què m'agrada. Sabem qui som i sabem què ens agrada i qui ens agrada, el que passa és que el que ens agrada és divers, com són diverses les persones i els gustos i els disgustos. Que la diversitat està de moda però no la del tercer calaix, que mai no ha estat ben vista. El meu tercer calaix és un desordre, però n'hi ha d'altres que són metòdics, ordenats, organitzats i lògics. Cascú és cascú, que dèiem ahir entre gamba i musclo i glop de cervesa. I jo m'estimo el meu tercer calaix caòtic i despistat, el meu tercer calaix que ja no es preocupa per justificar per què li agraden els musclos i també les gambes, per què ara li agrada això si fa uns anys li agradava allò altre i per què ara estima aquest si fa uns anys també va estimar aquella altra. El meu tercer calaix és simpàtic i és obert i quan estima, estima. I ja no es creu un bitxo raro ni té dubtes existencials ni se li posa malament ser rebut amb suspicàcia o franca hostilitat pels uns i pels altres, i arronsa les espatlles quan li ve el primer calaix i l'acusa de ser un promiscu (tu t'ho menges tot), o quan li ve el segon calaix i l'acusa de no mullar-se (tu ni carn ni peix); o quan li vénen tots dos alhora, un per cada costat, i l'intenten convèncer que el que li passa és que no accepta que pertany a un altre calaix (al primer, segons el primer; al segon, segons el segon).
El meu tercer calaix abans se m'atabalava molt i quedava més marejat que un allioli, però ara ja no, perquè li agrada ser qui és, un calaix desordenat que no és cap calaix de sastre sinó un calaix que guarda totes les coses que ha escollit lliurement, les coses que li agraden, les coses que desitja, les persones que ha estimat i les que estima.