EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Perquè dir adéu és un reconeixement a l’experiència compartida, a l’estimació, al vincle. Perquè compto la vida amb aniversaris i m'agrada recordar que ara fa un any va caure una tempesta i que feia fred i que aquell dia no tenia previst anar-te a veure. Perquè el menut ho sabia millor que cap de nosaltres, A l'àvia se li ha anat sa veu, i d'ençà d'aquell dia la vida i la mort es retroben en una espiral infinita. I perquè hi ets, encara, impregnant la terra de l'illa que estimo.
Comentaris
On puc adquirir el teu darrer llibre?
Gràcies!
Una abraçada!