l'àngel encara no ha fet silenci
Ahir, mentre ballava a la plaça del Rei i em tornava tota l'alegria de dins, em vaig recordar d'aquests versos de Marta Pérez i Sierra. I vaig agrair que hi hagués posat paraules amb tanta bellesa.
La mare ha fugit endins del seu cos,
és música esquerdada,
fragments d’estrella d’aigua gelada.
La mare és un mirall a bocins;
la miro i em fragmento.
Amb fil de boira dels seus ulls
m’hauré de cosir.
La mare ha oblidat l’oblit.
Tot. Res. Menys...
aquell vers d’una cançó,
la que el pare, músic de festa major,
li dedicava, cada vespre,
abans del concert:
“Isabel, te quiero, la, la, la.”
La prenc de la mà i li ofereixo un ball.
Aboca’t, mare, a aquest únic vers
que, resistent, encara t’uneix a mi,
i balla, balla, balla.
L’àngel encara no ha fet silenci.
Comentaris