compassió

"Cadascú de nosaltres té nom propi i necessita ser acollit en la seva única i irrepetible situació en el món, oportunament, i l'oportunitat mai no es pot establir a priori, sinó sempre en la situació mateix."
Joan-Carles Mèlich, "Ser-hi. Vers una ètica de la compassió"

T'acompanyo. T'agafo la mà mentre camines pels laberints del seny, i sé que ja no podràs trobar mai la sortida. Ja no cal, ja no em cal per continuar estimant-te o per estimar-te d'una altra manera, mirant-te de dret als ulls i dient-te el nom i reconeixent la teva vivència, ara i aquí. Quins ulls més preciosos, mare. Quin nom més bonic, mare. Estimar-te d'una altra manera, aquest patir amb tu, cum-patire, acompanyar l'angoixa de la memòria que s'esmuny, de les històries que inventes i et creus i et desconnecten de la terra, acompanyar la tristesa fonda que t'endevino en els ulls també quan rius, sobretot quan rius, perquè el riure la il·lumina com il·lumina la lluna l'aigua negra del pou. Estimar-te, acollir el que ets ara i aquí, i agrair-t'ho tot.