La vida té vida pròpia

"Cadascú de nosaltres té nom propi i necessita ser acollit en la seva única i irrepetible situació en el món, oportunament , i l'oportunitat mai no es pot establir a priori, sinó sempre en la situació mateix." Joan-Carles Mèlich , "Ser-hi. Vers una ètica de la compassió" T'acompanyo. T'agafo la mà mentre camines pels laberints del seny, i sé que ja no podràs trobar mai la sortida. Ja no cal, ja no em cal per continuar estimant-te o per estimar-te d'una altra manera, mirant-te de dret als ulls i dient-te el nom i reconeixent la teva vivència, ara i aquí. Quins ulls més preciosos, mare. Quin nom més bonic, mare. Estimar-te d'una altra manera, aquest patir amb tu, cum-patire , acompanyar l'angoixa de la memòria que s'esmuny, de les històries que inventes i et creus i et desconnecten de la terra, acompanyar la tristesa fonda que t'endevino en els ulls també quan rius, sobretot quan rius, perquè el riure la il·lumina com il·lumina la lluna

(foto: Joan Marrugat. http://ves.cat/bfBQ) El dia de la revetlla cau en dissabte i em llevo tard, encara amb l’últim ball a la plaça del Rei a les venes. Em dutxo amb aigua freda i vaig al mercat. “Cuando estoy en la cocina, cocino; cuando estoy con las gallinas, gallino”, deia santa Teresa, i avui faig el mateix, sóc al mercat en cos i ànima i no enlloc més, sóc en la dolçor de les prunes i els albercocs que em regalima entre riures per les comissures dels llavis, en l’olor de la ceba tendra dins del carro de la compra, en el gust fumat del formatge que aquest vespre acompanyarem amb un vi negre dels bons perquè avui és Sant Joan i ja fa molts dies que tenim ganes d’estiu. En aquesta parada del mercat la verdura fa olor de verdura i la fruita té gust de fruita. Esmorzo amb ella a la cafeteria de sempre i ens posem al dia i em torno a preguntar qui deu ser que m’envia els àngels. El peixater, la verdulera, la noia que ven ous i la de la perfumeria, l’home gran que em tria sempre les mi

Origanum vulgare , Rosmarinus officinalis , Althaea officinalis . Un grapat d’ Achillea millefolium . Mig litre d’aigua. Una olla al foc, 10 minuts d’ebullició i 10 de repòs. Beure la tisana a les dotze en punt la Nit de Sant Joan. Que retornar-te el record, mare, fos tan i tan fàcil.

Ahir, mentre ballava a la plaça del Rei i em tornava tota l'alegria de dins, em vaig recordar d'aquests versos de Marta Pérez i Sierra . I vaig agrair que hi hagués posat paraules amb tanta bellesa. Mare La mare ha fugit endins del seu cos, és música esquerdada, fragments d’estrella d’aigua gelada. La mare és un mirall a bocins; la miro i em fragmento. Amb fil de boira dels seus ulls m’hauré de cosir. La mare ha oblidat l’oblit. Tot. Res. Menys... aquell vers d’una cançó, la que el pare, músic de festa major, li dedicava, cada vespre, abans del concert: “Isabel, te quiero, la, la, la.” La prenc de la mà i li ofereixo un ball. Aboca’t, mare, a aquest únic vers que, resistent, encara t’uneix a mi, i balla, balla, balla. L’àngel encara no ha fet silenci.