Les coses que no dius


Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s'aturen
fins que troben racons que desconeixes.
S'hi queden. Te'ls esquincen. Però tu
no te n'adones. (...)
(Non si male nunc)

Les coses que no has dit t'han fet un tel a la gola i ja fa setmanes que la veu no troba el camí des dels pulmons i surt ofegada, irreconeixible. Sense esma. No pots comptar les paraules censurades abans fins i tot de repensar-les, les frases avortades, les explicacions que has tornat a desar, intactes, a l'infern de l'abric, al plec més amagat de les butxaques. Que difícil és parlar en primera persona i afegir el verb sentir conjugat darrere d'aquest subjecte. Que difícil ser assertiva, que complicat reconèixer primer el que sents per explicar-ho després sense por del rebuig o de la ira o del distanciament. Aquests dies, a les aules de batxillerat, has recordat els silencis dels teus setze, disset anys, i les queixes del cos que els mantenia. Avui, més de vint anys més tard, pensaves que n'havies après, però el més calent és a l'aigüera. Vint-i-vuit d'abril, ja, i encara no pots parlar.



Comentaris

Eva ha dit…
Bonica, espero que recuperis la teva veu i que la puguis fer sentir.
Buida't, no et quedis res dins. Sempre tens obertes les portes de casa, quan necessitis qui t'escolti.

Una abraçada infinita

Eva
28 d’abril de 2012, a les 19:59
calaix ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
29 d’abril de 2012, a les 18:48
calaix ha dit…
doncs si, a vegades és complicat el dir, per més que em tu mateixa et sembli tot tant clar que no hi quep aquest no dir i quan t'hi entrebanques trontolles... però això és una part d'aquest caminar per la vida... i quan més paraules trobem, quan més siguem capaços de parlar de cor, quants més espais per sentir el que som poguem trobar més conquerirem aquesta petita felicitat que és estar bé amb nosaltres mateixes... però potser no cal trencar-s'hi el cap... i així deixar que, a poc a poc... surtin les paraules...
PD: uns versos que toquen, tantmateix!
29 d’abril de 2012, a les 18:51
Dr. Flasche ha dit…
M'estic tornant a engreixar...
24 de maig de 2012, a les 8:26
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

Imatge
EL SEPULCRE BUIT Aquests dies he volgut rellegir els tres poemes que Salvador Espriu dedica al matí de resurrecció en el seu llibre Setmana Santa . Potser perquè per a mi la Pasqua (malgrat el relat esfereïdor de la Passió) és més litúrgia de vida que no pas litúrgia de mort, o potser perquè després de tants mesos d’impotència, de tantes imatges de criatures malvivint en el fang, de tanta desesperació davant les fronteres tancades, em calia una dosi de renaixement i d’esperança, he anat a buscar expressament els versos del diumenge en què se suposa que la vida va vèncer la mort. Potser, també, perquè encara crec que la poesia ens salva, tot i que hi hagi integristes que la utilitzin per a condemnar-nos. I en comptes de renaixement i d’esperança, hi he trobat abisme: un sepulcre buit on supura el silenci de les dones, la por de les dones, la paraula deslegitimada de les dones. Hi són, però, elles. Plenament. En el centre. I més d’una, no solament Maria Magdalena, que és l’ún
Més informació

Bona Pasqua

Imatge
(Fotografia:  Queralt jqmj  (CC BY-SA 2.0) Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix
Més informació

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Imatge
Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Marilia Samper , L’ombra al meu costat El pare, 89 anys, convalescent d’una fractura de pelvis i amb molt temps per pensar, fa revisió de vida i descobreix, no sense un cert trasbals en el seu esperit desaferrat i zen, que la decisió de fer-se capellà (un ministeri que va exercir durant gairebé dues dècades abans de casar-se amb la mare) no va sorgir espontàniament d’una vocació sòlida i genuïna, sinó d’un episodi aterridor de la seva infantesa. Quan a penes tenia deu anys, un dia d’octubre de 1936, mentre estudiava a casa del mestre Joan Cavallé, l’aviació franquista va bombardejar Ciutadella. Quan van començar a sonar les sirenes, el mestre va fer baixar el nen al soterrani amb ordres estrictes de no moure-se’n passés el que passés. El pare no recorda si l’hi va tancar amb clau o no. Que el va deixar tot sol, sí, perquè el mestre tenia claustrofòbia i va preferir pujar al terrat ab
Més informació