Girona, gairebé en primavera

I ara escriuria un altre poema, no aquell dels dies en què per trobar-me em calia perdre'm i encara pensava que tenia un tros d'ànima enfonsada al riu i la resta a les butxaques, feta miques. La tenia i la tinc sencera, l'ànima, però llavors no ho sabia. Girona esclata un migdia de març i ara em miro una altra façana del riu, una que no em coneix, que no em sap la pell ni el desfici, una que té roba al balcó que voleia i em recorda la mare i l'olor de detergent i de crema de mans. I ara sé trobar el camí per carrers coneguts i alhora nous de trinca, tot és nou a Girona avui, la llum i el pont de Pedra i la terrasseta del Doll i totes les façanes de l'Onyar, també el meu somriure quan et trobo casualment pel carrer i l'has de mirar dues vegades perquè no el reconeixes, perquè no em reconeixes. Tot és nou avui a Girona, tout commence aujourd'hui, i la vida és aquí, i no en una altra banda.

Comentaris

Mps Landino ha dit…
Tot comença. Tu també!
Un post que m'ha arribat a l'ànima.
Sofía ha dit…
Quines ganes m'han entrat de retrobar Girona! Sembla que les paraules fan olor de primavera...

Un petó!
Víctor Mañosa ha dit…
Girona, Girona, Girona...
GLÒRIA ha dit…
El paisatge diari de la meva infantesa amb l'única pintura del temps cruel que feia brutes les façanes, empantanat el riu. Molt lluny de la Girona que ara tothom venera.
Tot semblava enterrat en cendra molla esperant temps millors.
mmm..! preciós,
exactament!

un abraçada d'aquest moment...!

Entrades populars d'aquest blog

el sepulcre buit

SOBRETOT AMB EL QUE NO

Bona Pasqua