La vida té vida pròpia

Que les nebodes s'atreveixin a creuar un bassal amb bicicleta tot i la por de quedar-se embarrancades. "Com la vida mateixa", diu el seu pare, i somriu, i retrobo en ell l'infant que vaig conèixer, el riure fàcil, les ganes d'aventura, la capacitat inesgotable de meravellar-se davant d'un arbre immens o una platja arrecerada, el desig d'explorar camins desconeguts els dies de sol i de blau. No sé si vam ser valents, nosaltres, de petits, però vam sobreviure, i tots dos sabem que és molt. I les petites es moren de ganes d'explicar l'aventura i riuen perquè duen els mitjons mullats i arrebossen els peus damunt l'arena. Deu ser això ser feliç, oi?, no voler ser enlloc més que allà on ets, amb el que hi ha, l'alegria de les nenes i del germà i la terra, els arbres, el cel i el mar, un glop imprevist d'infància, i també la tristesa menuda que es fa un lloc mentre respires i et connecta amb la mare i amb tots els comiats dels últims mesos, i

I ara escriuria un altre poema, no aquell dels dies en què per trobar-me em calia perdre'm i encara pensava que tenia un tros d'ànima enfonsada al riu i la resta a les butxaques, feta miques. La tenia i la tinc sencera, l'ànima, però llavors no ho sabia. Girona esclata un migdia de març i ara em miro una altra façana del riu, una que no em coneix, que no em sap la pell ni el desfici, una que té roba al balcó que voleia i em recorda la mare i l'olor de detergent i de crema de mans. I ara sé trobar el camí per carrers coneguts i alhora nous de trinca, tot és nou a Girona avui, la llum i el pont de Pedra i la terrasseta del Doll i totes les façanes de l'Onyar, també el meu somriure quan et trobo casualment pel carrer i l'has de mirar dues vegades perquè no el reconeixes, perquè no em reconeixes. Tot és nou avui a Girona, tout commence aujourd'hui , i la vida és aquí, i no en una altra banda.

"-Et dono les mateixes oportunitats i capacitats que els homes. -Després de la mitjanit, podré tornar a ser jo?" Pat Carra

"tots tenim històries que guardem per a nosaltres" Joan Dausà (Digues qualsevol cosa. Si ho has fet, beus. Si no ho has fet, no beus.) Jo mai mai no he fet set hores de cua per aconseguir una entrada per al Bruce. Jo mai mai no he tocat la guitarra al carrer i n'he tret prou lliures per a un berenar amb xocolata calenta i bona companyia. Jo mai mai no m'he menjat una llimona sencera, amb pell i tot, de pura gana i set. Jo mai mai no he passat trenta anys de la meva vida sense beure alcohol. Jo mai mai no he utilitzat la meva feina per lligar-me un alumne o una alumna (sempre majors d'edat!). Jo mai mai no he fet la volta a Menorca en bicicleta. Jo mai mai no he estat a punt de morir dalt d'un telecadira a 300 metres d'alçada. Jo mai mai no he nedat nua al mar al mes de febrer. Jo mai mai no he tingut la gran Pepa López a pocs centímetres de distància a la plataforma d'un vagó de metro... i no m'hi he declarat! Jo mai mai no he fet l'amor sense

Has omplert el blog parlant de març. Del fred de març, dels malsons de març, que tornaven puntuals per recordar aniversaris . D'arestes punxegudes, paisatges emboirats , dolor de cicatrius a la pell i a l'ànima. Març marçot, mata la vella. I la jove si pot. I no ha pogut. Digues-li vigor híbrid, tossudesa taurina , devoció eterna , resiliscència, conjurs de confiança, creença cega en les tulipes , tapís apedaçat , ajuda còsmica o terrenal o divina o tot alhora. Avui comença març i l'Univers és nou, acabat d'estrenar, sense fils de malsons arrapats a les pestanyes, sense estelles podrides clavades al pulmó. Març assolellat, càlid i benigne, net i nou com un infantament. La teva vida a les teves mans, no a les d'algú altre, perquè l'expandeixis sense límits i la facis créixer. La teva vida aquí i ara, desbordant de gratitud, oberta al que hi hagi, sense resistències. I estranyament (o no), tot flueix.