La vida té vida pròpia

Lullaby Non-non, cor meu, somia. Si vols, plora una mica, jo et faré companyia. No tinguis por. Oblida. Acluca els ulls a mida que jo els acluqui. Vine. Cor meu, infant, medita, amb aquell meditar de pluja fina de l'hora de la mort. La son et crida. Vine. Non-non, cor meu, somia. Josep Palau i Fabre Poemes de l'alquimista (Ahir em van fer un regal preciós i inesperat, un tresor de versos per acompanyar aquests dies estranys. Gràcies de tot cor.)

Saltem al buit amb els braços desplegats. Volem. El que coneixíem ja no hi és i el desconegut encara no el podem veure. Ara, aquí, només l'aire i el vertigen, i tot el cel per expandir-nos. Reinventar-se, crear, escriure, badar, un matí de lunes al sol, un cafè a deshora, tot l'Univers als nostres peus. Totes les realitats són possibles, també el món paral·lel de la mare que veu l'avi mort al menjador de casa i el cerca pels carrers del barri, també la novel·la que mai no has gosat escriure i que va degotant línia a línia amb una facilitat insospitada, també tots els llocs on podries viure i totes les vides que podries inventar-te. Saltem al buit i amb el vertigen hi ha una alegria que ja no pot contenir-se, la mateixa que quan eres adolescent i saltaves els set o vuit metres que separaven la roca des d'on tremolaves i l'aigua del gorg, l'alegria d'atrevir-se, de deixar anar les àncores i volar, confiada, sabent que hi haurà un lloc bonic on aterrar.

No trobes la banda sonora d'aquests dies. De fons, el nou dels Amics, encara per explorar, encara en el moment inicial de sentir-los sense escoltar-los, perquè vagi entrant a poc a poc fins que un dia et quedi alguna neurona enganxada a un vers, a una tornada, a un ritme que et toqui alguna corda oculta i les cançons comencin a prendre una forma distinta, i ja no puguis deixar d'escoltar-les. A estones Feliu, és clar, ara ja sí, la música i la lletra van quedar interrompudes un vespre dolorós de novembre i només el febrer ha estat capaç de recuperar-les. Feliu i València, has estat tants dies sense voler mirar les imatges, esquivant les notícies perquè els titulars feien caure l'ànima als peus, però ara ja no, s'anuncien primaveres de resistència i de lluita i ja no vols quedar-ne al marge encara que faci ràbia, encara que faci por, encara que es despertin fantasmes antics de violència policial impune, que la policia no és ara que reprimeix, no és ara que rebenta caps,

El dia que van arribar les màquines, la senyora Pepita es va llevar a la mateixa hora de sempre. Es va preparar el cafè amb llet en got de cada matí, va obrir el paquet de galetes, en va treure tres i es va asseure a la tauleta de la cuina. El gat va enfilar-se-li a la falda just en el moment que ella sucava la primera galeta al cafè amb llet. Quan esmicolés la tercera dins el got per fer-ne pastetes, les màquines començarien a envair el carrer. Abans, però, haurien arribat els veïns i les veïnes del poble, en silenci, i haurien envoltat tota l’illa de cases amb les mans enllaçades. La senyora Pepita va recollir amb un dit les molles que havien caigut damunt les tovalles. No estava sola. I no pensava moure’s de casa seva. Feia només uns dies, l’alcalde assegurava que no permetria que ningú regalés l’últim transbordament de la seva targeta de transport. Regalar, la pitjor de les heretgies. Regalar un viatge de metro, regalar temps, regalar mans que seran baules humanes contra el despoti

("Rosa", Non si male nunc ) M'han fet un regal preciós. Ja no sé dir el poema sense que em ressoni a dins el piano de la Clara Peya i la veu de l' Alessio Arena . Em falten fèisbucs, tuiters, e-mails i telèfons per escampar la gratitud. Des d'aquí, una (altra) abraçada immensa a tots dos.

Era un octubre tan fred com aquest febrer. Pitjor: fred a fora i fred a dins. Inútils tots els intents de sortir endavant, de canviar una situació que m'estressava fins a límits insuportables. Em vaig aturar una estona davant d'una de les parets d'una església en ruïnes, i vaig dir-li a Mestre M., que llavors ja era Mestre però ell encara no ho sabia: "Mira, és exactament així: fa massa temps que tinc una paret al davant, sempre la mateixa, i m'hi vaig fotent cops de cap, com si fos un toro que volgués enderrocar-la a força d'envestides. I la paret no es mou". Ell va somriure, és clar (els Mestres sempre somriuen, i somriuen així), i em va dir just el que necessitava sentir: "I si gires el cap? Potser hi trobaràs el caminet que voreja el mur i en un tres i no res podràs ser a l'altra banda. I sense haver de fer salts mortals". Encara vaig trigar un temps, però vaig trobar el camí. Ple de bardisses i no gaire ben dibuixat, una mica abrupte i p